Pessimisme mediàtic

Cada vegada que parlo amb algun responsable de mitjans de comunicació, ja sigui director o editor, escolto el mateix comentari: “això pinta molt negre per aquest any”, “ho veig molt difícil”, “no se si aguantarem”. Jo, que soc optimista de mena, els hi transmeto il•lusió per aquest 2010, esperança i ganes de superar la situació però, malauradament segueixen insistint en aquesta visió negativa en la qual s’han instal•lat la majoria de mitjans de comunicació i, especialment, aquells que no formen part de cap gran grup empresarial.


I si després de la conversa et dediques a mirar les xifres, no tens més remei que apuntar-te al bàndol dels pessimistes; la majoria viuen una sagnant baixada continuada de les vendes i una reducció, que en alguns casos ja supera el 40 per cent dels ingressos publicitaris, i no parlem de les continuades reduccions de plantilla que ja no permeten masses més invents. I si això afegim que la majoria d’administracions publiques i de grans empreses estan retallant els seus pressupostos d’ajuts directes als mitjans de comunicació, doncs sí, el panorama no ens gens engrescador.

Ara bé, es cert que tampoc veig per part dels mitjans cap iniciativa “innovadora” que permeti avançar cap a nous productes que puguin ser més rentables i més atractius, ni cap a formes de periodisme més directes i menys estandaritzades i no sempre més costoses. Els diaris, amb les seves línies editorials respectives, segueixen essent una calcomania d’un de l’altra i un noranta per cent de les informacions es repeteixen en un i altra mitja.

Potser, és que esperen la iniciativa publica d’incentivar les inversions publicitàries com si aquesta fos la llum al final del túnel, però és evident que aquesta no és ni serà la via. Cal transformar-se i adaptar-se als nous temps i cal fer-ho ara en temps de crisi per no tornar a caure en el parany d’un oxigen limitat a un pressupost públic. Per tant, segueixo sent optimista malgrat que avui, encara ningú ha donat el primer pas.