La política catalana i el venedor de l'ONCE

Amb tots els respectes i sense què ningú s’ofengui i sense que tampoc sembli humor negre, ahir, passejant per la Plaça de Sant Jaume de Barcelona em vaig adonar que davant per davant de la façana de l’Ajuntament i al costat de la porta del Palau de la Generalitat, hi havia un solitari i premonitori venedor de l’ONCE. Vaig pensar que els seus clients potencials no deuen ser els milers de turistes que diàriament creuen la plaça, sinó que el seu públic s’està a Palau o a l’Ajuntament.


És allò de les percepcions que t’arriben veient aquell venedor solitari. Malament anem si els principals centres del poder polític català s’han de refiar de l’atzar, per molta voluntat que hi posi aquell home en repartir sort. La política catalana es troba absolutament embarrancada en una inèrcia de desprestigi i desafecció i quan sembla que se n’ha de sortir del fang torna a caure en un nou i major precipici, mentre la ciutadania és submergeix cada dia més en el pessimisme més desolador.

En comunicació política i en comunicació en general sempre ens remetem a aquell principi que diu que “som allò que diem que som, més allò que els altres pensen que som” i, que per tant, senten que som. Les percepcions s’instal•len a la pell i no canvien d’un dia per l’altra, s’enquisten en el nostre més profund convenciment i ja no és suficient que ens vulguin fer veure brots verds allà on nosaltres només veiem tempesta i turbulències.

El venedor de l’ONCE, allà sòl i palplantat, és convertia en la icona d’una realitat que ens fa pensar que només amb la sort del premi gros serem capaços d’aixecar cap. !Quina responsabilitat per a un pobre venedor!