Aquest mateix diari publicava dilluns passat que a les comarques gironines hi ha 46 persones dependents per cada 100 persones en edat de treballar, i que aquesta xifra se situarà en un 54 per cent el 2020. Si a aquestes dades hi afegim el 20 per cent d'aturats, que també passen a ser dependents en el moment que cobren el subsidi i els milers de funcionaris que cobren el seu sou del mateix calaix públic, qui queda per pagar la factura? Els mileuristes? Els treballadors temporals? Els estudiants?...
No es tracta de xifres fredes, sinó de realitats que defineixen una societat amb problemes estructurals i profunds, amb un model caduc i viciat que no aporta solucions a un escenari desolador i mancat de perspectiva. Vivim de renda, d'una renda basada en el diner fàcil, en el consumisme i en la creença que encara tot és possible, mentre el rellotge de la decadència marca les hores a pas accelerat. Ens hem convertit en simples espectadors d'un fracàs anunciat.
Ni la crisi econòmica ni la crisi de model social sembla que vagin amb nosaltres; són com aquelles notícies tacades de sang que cada dia ens apropen els informatius, però que ens semblen llunyanes, tan llunyanes com l'exotisme dels indrets impronunciables on es produeixen. El nostre tren creua acceleradament paisatges que ja no ens commouen, que no ens diuen res, mentre el trajecte ens dur a una via morta, a terra de ningú.
Veient aquest panorama trobo a faltar encara més el pessimisme lúcid de Saramago, aquella veu critica que fins i tot era capaç de riure's de la catàstrofe més gran a la qual estem abocats, la pròpia mort. Potser Saramago diria que quan tots siguem dependents s'haurà acabat el problema o com veritablement va dir "crec que tots hem de repensar allò que estem fent".
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada