Periodistes

Llegeixo que segons un estudi del periodista i professor de la universitat Ramon Llull, Josep Lluís Micó, el nombre de periodistes aturats ha crescut un 100 per cent a casa nostra en els darrers dos anys, mentre que les set universitats catalanes amb estudis de periodisme, aboquen anualment 500 nous professionals a un futur incert. Fent la relació, la pregunta és fàcil, i on treballaran?


I pensant en el fet que resulta ridícul que la universitat, les universitats, segueixin produint professionals d’un sector saturat de periodistes, recordo una visita a la universitat de Jivaskula, al centre de Finlàndia, on m’explicaven que en aquell país universitat i empreses van juntes de la mà, planificant amb períodes de cinc anys aquelles especialitats professionals que el mercat necessita i pot assumir, i renunciant a aquelles altres que no tindran cap mena de possibilitat de trobar feina.

Les xifres són devastadores; el 2009 hi havia a Catalunya 1388 periodistes aturats i aquest 2010, probablement, s’incorporaran a aquesta llista gran part dels 500 nous llicenciats que d’aquí unes setmanes hauran acabat els seus estudis. Té algun sentit? Perquè és segueixen promovent periodistes si no tenen gairebé cap possibilitat d’exercir la seva professió? No estem generant una gran frustració per centenars de joves que veuran esvaïdes les seves expectatives i il•lusions?

El periodisme passa per un dels moments més crítics de la seva història, tant a nivell de model com a nivell d’ocupació, amb un degoteig constant de professionals que es veuen abocats a l’atur. Hi ha qui proposa que la solució passa per encabir tota aquesta gent en els gabinets de comunicació públics o privats, un altre gran error, veient la saturació que també viuen allò que ara s’anomena els periodistes de fonts. Potser ha arribat l’hora de dir la veritat, el periodisme ja no necessita més periodistes, necessita gent que comenci a tenir les idees clares per sortir del carreró on s’ha ficat i necessita universitats que pensin en crear professionals allà on es necessiten.

Una formació necessaria

El Col·legi de periodistes de Catalunya (del qual formo part gairebé des de la seva fundació) acaba de posar en marxa un programa de formació específic per a periodistes en atur, iniciativa que cal aplaudir i que implica un salt qualitatiu en el monopoli de la formació que fins ara oferia el Col·legi i que poques oportunitats, i sovint poc interès, representava pels col·legiats. Per fi, el Col·legi atén i es posa les piles davant la crua realitat que viu la professió i inicia un programa d’alta qualitat, amb professionals de reconegut prestigi. Esperem que aquest camí continuí i que no es quedi en una iniciativa aïllada

Un debat obert

Avui diumenge, la defensora del lector de El País, Milagros Pérez Oliva, torna a reobrir el debat que ja va iniciar fa quinze dies sobre el model actual del periodisme, http://www.elpais.com/articulo/opinion/Cerrojazo/informativo/elpepiopi/20091101elpepiopi_5/Tes/ i ho fa traslladant quasi bé tota la responsabilitat de la manca de sentit crític del periodisme d’avui, a la proliferació dels gabinets de comunicació i a la seva tendència a implantar l’hermetisme informatiu quan la informació que es gestiona no beneficia els interessos dels propis gabinets ni dels seus representats.

No comparteixo aquesta opinió, perquè com en tot hi ha bons gabinets de comunicació i mals gabinets de comunicació i per molt que aquests vulguin controlar la informació, la feina del periodista es cercar-la allà on calgui o hi sigui. Pérez Oliva obvia un petit detall que a mi em sembla fonamental: no podem frivolitzar quedant-nos només en la lamentació davant la falta de professionalitat d’alguns gabinets o d’alguns periodistes, el problema de fons és de model i no de fonts d’informació; el problema es que d’acord amb les empreses i organitzacions, els mitjans han impulsat un model on el lligam entre fonts d’informació i mitjà va molt més enllà de la pròpia activitat, havent-lo convertit en un lligam econòmic de tanta dependència que avui hi ha gabinets que es pensen que són propietaris dels mitjans i hi ha mitjans que sense els gabinets ja no serien capaços de treure el diari de l’endemà o l’informatiu de la següent hora.

Comencem a analitzar aquesta fórmula de dependència i potser acabarem per resoldre el problema

El poder de la informació

El poder de la informació sovint va més enllà de les seves repercussions, i de vegades, aquest és utilitzat en benefici propi per part d'aquells que tenen a l'abast una plataforma informativa i, això, ja em perdonaran, no és de rebut. Posaré un exemple: dijous a El Periódico de Catalunya, el columnista Arturo San Agustín feia tota una reflexió sobre l'apagada de Barcelona per acabar reclamant que ell, com a afectat, encara no havia cobrat la indemnització que havia reclamat quan, es queixava, que d'altres membres destacats de la professió periodística afectats com ell si que ho havien fet.

Ja fa molts anys que les redaccions i els periodistes han deixat de ser una bombolla aïllada dels interessos polítics, socials o econòmics i es comprensible que el periodista s'hagi adonat de qui el paga i quins són els objectius i els interessos de qui el paga, però d'aquí a fer valer el mitjà com a plataforma reivindicativa dels interessos personals, hi ha un tros. I ja sabem que la línia de la independència i de l'objectivitat és avui més prima que mai, però cal seguir reclamant un cert compliment d'aquesta frontera per evitar que als interessos mediatics hàgim d'afegir ara els interessos personals.

Que no hàgim d'afegir a la crisi de credibilitat i de qualitat del periodisme actual el mercadeig d'allò que és estrictament personal, perquè aleshores ho tenim perdut.