Per fi una lliçó d’honestedat

Per fi, enmig de tanta ferum, surt algú a dir les coses que calien “entonem el mea culpa i paguem la penitència de dimitir dels nostres respectius càrrecs i anar-nos-en a casa amb el cap cot”. Això és el que ha dit Antoni Serra Ramoneda, president de Tribuna Barcelona, en un acte de sinceritat a El Periódico, referint-se a la seva vinculació al Palau de la Musica com a patró.
Serra Ramoneda no fa res més que posar les coses al lloc on havien d’estar des del moment que apareix en escena el cas Millet. Ja sabem qui es el delinqüent, però que passava amb tota la gent que hi havia al seu voltant, que acompanyaven la seva gestió amb un “si senyor” durant anys i panys com a membres del Patronat. En el fons la responsabilitat ètica és compartida, malgrat que no en sabessin res.

Per això cal aplaudir el gest d’Antoni Serra Ramoneda perquè dona el pas que havien d’haver donat tots els seus altres companys de junta. I ja posats, no seria aquest també un bon exemple per a alguns membres de consistoris que compartien equip amb altres acusats? O és que potser encara prima allò que l’altra dia ens recordava l’Antoni Puigverd a la Vanguardia: “Oi que no ens farem mal”?

Quan tots es desqualifiquen

Hi ha polítics que comencen a entendre que tot el que ha passat les darreres setmanes era un clar toc d’atenció que pot derivar en la definitiva desafecció entre ciutadans i representants públics. Aquest és el cas del President del Parlament, Ernest Benach, que ha recordat la necessitat de revisar plantejaments, actituds i nivells d’ètica a la política, fent un advertiment i una crida general als seus companys de professió. Però, mentre uns comencen a veure que potser aquesta vegada les urnes s’omplen de butlletes blanques, altres es limiten a seguir endegant el ventilador per veure si encara escampen més sospites i més dubtes sobre l’ètica de l’adversari, sense adonar-se que, amb estratègies com aquesta, només s’aconsegueix seguir augmentant el grau d’indignació de la ciutadania vers la política. Felip Puig s’equivoca de ple intentant sembrant el dubte sobre les activitats de la dona de Montilla. Seria millor que cadascú comenci a fer neteja de la brossa amagada sota les respectives estores, perquè al final poden acabar tots d’escombriaires. La millor estratègia no es sempre la de desqualificar el contrari perquè, sovint, amb tanta desqualificació és desqualifiquen tots.

Brots verds

El periodisme està passant una de les etapes més fosques de la seva llarga història. Avui, els periodistes no sabem on està el nord de la nostra professió perquè no sabem com encaixar en un mon canviant i en constant evolució i, on molts altres, assumeixen el paper fins ara reservat a la figura del periodista.
Aquesta situació es visualitza dia a dia, d’una banda, amb l’estandardització massiva de la informació, d’altra, amb el paper cada vegada més protagonista i, sovint barroer, dels gabinets de comunicació, especialment els institucionals i els polítics, que s’aprofiten de les febleses actuals de la professió, però també amb un estancament del model, amb editors que ja no son editors, amb mitjans que s’han convertit en drogodependents de les subvencions públiques o privades i, amb professionals acomodats que han perdut qualsevol indici d’instint periodístic.
Però, malgrat tot, aquests darrers dies i dins la grisor generalitzada, es comencen a visualitzar brots verds. Un exemple es la dura critica de Milagros Pérez Oliva a El País de diumenge passat, (http://www.elpais.com/articulo/opinion/Politicos/aman/periodistas/elpepiopi/20091018elpepiopi_5/Tes?print=1) posant de manifest l’abús que alguns polítics fan dels periodistes que els segueixen i l’abús que aquests permeten sense obrir boca. Pérez Oliva recorda els principis bàsics del periodisme, per si de cas algú se n’havia oblidat.
Un altra exemple que fa mantenir l’esperança és el tracte informatiu que va donar El Periódico al pacte d’infraestructures de Catalunya, sortint-ne dels canons estandarditzats, va publicar una informació absolutament practica basada en com quatre ciutadans millorarien les seves condicions de vida si es duia a terme l’esmenta’t pacte (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=653775&idseccio_PK=1021.
I per últim, aquesta setmana llegeixo que The Guardian ha publicat un anunci en el qual buscava corresponsals que fossin bloggers per algunes poblacions britàniques.
Són només detalls que fan pensar que quelcom està canviant, que hi ha possibilitats de sortir del forat, que és bo que una periodista denuncií el trist paper dels periodistes i de les fonts d’informació, que un mitjà hi posi imaginació per tractar de manera diferent una informació i que un altre mitjà entengui que pot haver convivència entre les noves tecnologies i el periodisme de carrer. I és igual que no tothom prengui el mateix camí. Allò que es important es sortir del forat i, si m’ho permeten, jo crec que l’únic camí es aquell que retorni al periodista el seu paper d’observador, de transmissor i de crític, sense intermediaris que li facin la feina.

El poder de la informació

El poder de la informació sovint va més enllà de les seves repercussions, i de vegades, aquest és utilitzat en benefici propi per part d'aquells que tenen a l'abast una plataforma informativa i, això, ja em perdonaran, no és de rebut. Posaré un exemple: dijous a El Periódico de Catalunya, el columnista Arturo San Agustín feia tota una reflexió sobre l'apagada de Barcelona per acabar reclamant que ell, com a afectat, encara no havia cobrat la indemnització que havia reclamat quan, es queixava, que d'altres membres destacats de la professió periodística afectats com ell si que ho havien fet.

Ja fa molts anys que les redaccions i els periodistes han deixat de ser una bombolla aïllada dels interessos polítics, socials o econòmics i es comprensible que el periodista s'hagi adonat de qui el paga i quins són els objectius i els interessos de qui el paga, però d'aquí a fer valer el mitjà com a plataforma reivindicativa dels interessos personals, hi ha un tros. I ja sabem que la línia de la independència i de l'objectivitat és avui més prima que mai, però cal seguir reclamant un cert compliment d'aquesta frontera per evitar que als interessos mediatics hàgim d'afegir ara els interessos personals.

Que no hàgim d'afegir a la crisi de credibilitat i de qualitat del periodisme actual el mercadeig d'allò que és estrictament personal, perquè aleshores ho tenim perdut.