He tornat

Després de gairebé tres anys de "segrest professional" -treballant per recuperar la normalitat en les percepcions publiques d'una multinacional- he tornat. Ho dic en el sentit que torno a estar actiu, amb més ganes que mai de tractar tots aquells temes d'actualitat que poden tenir un interés des de l'àmbit de la comunicació. No vull, ni pretenc, donar lliçons a ningú, sencillament crear una plataforma, on a través de l'observació de la realitat, puguem millorar quelcom essencial en la societat actual: la comunicació entre tots plegats.
I com a exemple d'una gran lliço comunicativa aqui teniu un enllaç on es pot comprovar com encara existeixen persones amb una capacitat desmesurada per generar atenció, per difondre un missatge i, de pas, per posar els pels de punta a milers de persones, tractant d'una manera planera, clara i entenedora un tema d'absoluta actualitat, la grip A. (A la imatge Teresa Forcades, probablement la millor comunicadora del moment). No us el perdeu: http://vimeo.com/6790193

Educació, Educació, Educació

He seguit amb preocupació les alarmants dades sobre l'estat de l'ensenyament a casa nostra, o més ben dit, sobre el fracàs i el baix nivell del sistema educatiu català, i la veritat és que volia fer tota una dissertació sobre les necessitats d'implicació que tots, absolutament tots, tenim amb l'educació com a única garantia d'un futur millor. Al final però, he optat per una altra via, donat que com sempre ja esta tot dit. Si voleu veure un veritable exercici de comunicació, destineu vint minuts de la vostra vida a escoltar aquest vídeo:

http://mediateca.educa.madrid.org/reproducir.php?id_video=jibnzc4s1quh4cv2

Espectadors passius

Reprodueixo literalment part del comentari de l'Antoni Puigverd avui a La Vanguardia, perquè em sembla un magnífic resum de com es fuig de la solució de problemes i de la translació d'un missatge que recuperi d'una vegada per totes la imatge de fracàs que s'està instal·lant al pais: "El populismo no solo seduce al cantinflesco Chávez. También tienta a los profesionales de la política, cuya retórica, tiende últimamente a la adulación del pueblo suficiente para disimular la incapacidad de resolver los problemas que causan el sufrimiento de la ciudadanía. ¿Qué hacer cuando queda en evidencia que el desbarajuste de las vías catalanas es resultado de una política nefasta que implica a la mayoría de partidos catalanes y españoles? ¿Una sincera autocrítica? ¡Nunca! ¡Antes muerto que pillado en un renuncio!

Es la millor imatge del que va passar ahir amb l'esperat debat de les infraestructures.

Enquestes i lectura d'enquestes

Llegeixo als diaris el darrer baròmetre municipal de l'Ajuntament de Barcelona. Entre els temes destacats hi han els titulars que diuen que la principal preocupació dels barcelonins són les infraestructures, que un 50 per cent creu que la culpa de l'apagada de Barcelona va ser d'Endesa i que els ciutadans valoren la gestió de l'Ajuntament en tot el problema de les infraestructures. I després em dedico a mirar a fons l'enquesta feta sobre una base de 800 persones, una xifra ampliament representativa de la ciutat. En el document trobo que només un 16,6 per cent consideren que el problema més greu són les infraestructures, un percentatge altament significatiu.

També trobo que un 50 per cent NO considera Endesa responsable de l'apagada, que un 57,2 per cent no veu tant bona la gestió de l'Ajuntament. És a dir, estem tant poc acostumats a llegir números que una mateixa enquesta la podem capgirar -com ja és habitual- de totes les maneres possibles. Per cert, ningú diu que a la majoria de ciutadans de Barcelona, segons el baròmetre, els preocupa molt més l'accés a l'habitatge, la inseguretat, la inmigració, la circulació, la neteja.... És ben be que cadascú veu la realitat segons el color amb la qual la mira.

Quan el periodisme va més enllà de la seva funció

Suposo que com tothom no he pogut evitar seguir el cas de la noia agredida, insultada i humiliada per un tros d'animal en un metro de Barcelona. I hem d'agrair la difusió de les imatges que han permès identificar l'agressor, detenir-lo i iniciar el conseqüent procés judicial. Fins aquí el seguiment mediàtic ha estat correcte i, probablement, fins i tot, ha ajudat a conscienciar sobre les moltes agressions d'aquesta mena que malauradament es produeixen diàriament al nostre país.

Allò que informativament em sembla una salvatjada és el protagonisme que se li està donant a l'agressor, permeten que justifiqui la seva injustificable acció i que fins i tot acabi apareixent com una víctima de la pròpia societat. Sincerament, els mitjans, tots els mitjans escrits i audiovisuals del país, haurien de revisar el seu codi ètic i adonar-se que estan convertint la bestia en víctima, i ja correm el risc de què algú comenci a pensar que no era tant mal noi. És aquesta la funció del periodisme?

Comunicar, també vol dir actuar

En primer lloc, disculpes pels dies d'absència, però com és habitual en això dels blocs, els compromisos professionals m'han impedit dur a terme les actualitzacions desitjades però, anem per feina:

He seguit amb una certa atenció tot el desgavell d'aquests mesos de no encertar ni una en el tema de l'arribada de l'AVE a Barcelona i del macro-nyap de les rodalies de RENFE. I sovint, quan es produeixen trencadisses com aquesta, es demana als que ens dediquem a la comunicació que intentem minimitzar els efectes de la destrossa, revestint el desconcert d'un cert projecte sòlid de futur o bé, reduint a la mínima expressió el grau d'afectació, introduint eufemismes i posant oli allà on la realitat xerrica.

I quan la situació arriba a aquest grau de despropòsits jo em permeto recomanar tres píndoles màgiques: sinceritat, transparència i capacitat de resposta. En aquest cas, la traducció literal de capacitat de resposta no és altra cosa que actuació ràpida i contundent, és a dir: dimissions ja. Per què, per si no ho sabien els responsables de RENFE (llegir administració pública), un dels principis bàsics de la comunicació és escoltar,...., i què diu la gent?

Balanç de perdues i guanys

Un informe de FUNDACC afirma que dos milions de persones als Països Catalans no llegeixen mai un diari i tres milions no fullegen cap revista. Si això ho sumem al baix nombre de gent què si que llegeix algun diari, el resultat del balanç és eminentment negatiu. Amb aquesta realitat només ens queda la xifra de més d'un milió de persones que diàriament és connecten a portals informatius d'internet i en català, una petita partida positiva que no ens ha de fer perdre l'esperança.