El llenguatge dels signes

Primer va ser el PP des de les profunditats de la seva caverna, a través de José Maria Aznar, anunciant que el seu partit, en cas de governar, escapçarà l’actual sistema autonòmic , “Esta configuración del Estado, con tal grado de debilidad, tiene que ser reformada en gasto y en ordenación, porque España no da para tener 17 organismos, 17 administraciones que hacen las mismas cosas. No podemos sostener este Estado tal y como está configurado. España es un Estado políticamente no viable y financieramente, inviable. Alguien tiene que ponerle el cascabel al gato del sistema y va a ser el PP”. Després s’hi va afegir el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, mitjançant una entrevista al Financial Times, on deia què “Les autonomies han de complir les seves obligacions, perquè, si no, el govern actuarà”. I entremig el president de la Generalitat, Artur Mas i Duran Lleida treien pit i afirmant que a Catalunya ni tocar-la

Estem acostumats a viure en un marc polític on els signes prenen més relleu que la veritat i massa sovint, partits i polítics ens inunden amb declaracions que no tenen altra objectiu què despertat reaccions per tenir entretinguts el personal, encara que després es faci marxa enrere o no recordin allò que han dit. Vivim instal·lats en el llenguatge dels signes on tothom té la seva quota de protagonisme, on tothom sap nedar i guardar la roba provocant, això sí, una immensa incredibilitat en les masses socials. I tant s’abusa d’aquest estil que al final ningú sap que creure o creiem que tot era fals, perquè la tendència generalitzada és la d’estirar permanentment la corda per mantenir-nos en tensió, buscant conflictes a tort i a dret i fent-nos creure que l’ambient torna a estar escalfat.

Aquest abús de determinades tècniques i llenguatges ens recorda una vegada més que estem a les portes d’uns nous comicis electorals, les municipals, i que passades aquestes ens tornaran a cridar l’atenció davant la proximitat de noves eleccions amb més manifestacions, comentaris, declaracions i contradeclaracions, i així ens distraiem de la situació real.

Una altra manera de fer política

Ahir vaig assistir a una taula rodona que s’organitzava al meu poble per parlar del seu futur. Era una taula atípica, en el sentit que si bé estava organitzada per la candidata a l’alcaldia d’un partit polític, Neus Serra, de Convergència i Unió, els ponents, em consta perquè els conec, eren ciutadans amb diferents sensibilitats i pensaments. L’acte era obert al poble i la sala era plena de gom a gom. Dit això, els que varem assistir varem poder viure un dels exemples més saludables que he viscut en política local, pel fet que els protagonistes eren els mateixos ciutadans i ciutadanes i no el partit que organitzava. Però també, perquè en el desenvolupament de l’acte, es va poder viure un exercici, com mai fins ara havia viscut, de participació i d’expressió popular, en el sentit que allò que més desitjava la gent participant, era poder dir la seva, sense matissos ni lligams, poder expressar el que pensaven i allò que els hi agradaria que fos el seu poble. Vaig treure algunes conclusions que haurien de fer rumiar a més d’un.

La primera, és que la gent reclamava ser escoltada, tenia ganes que algú l’escoltés i poder dir la seva opinió sobre allò que cal, sobre el que no cal i sobre el que vol pel seu poble. La segona i, potser més emotiva, és que s’ha instal•lat un “sentiment de tristor” (paraules d’una de les participants) a la ciutadania, que exigeix un apropament urgent de la política a la realitat ciutadana i, la tercera, és que tothom estava convençut que el poble se’n sortirà de la situació actual, si és capaç de canalitzar la participació ciutadana i els esforços col•lectius.

El més curiós però, és que al llarg de més de dues hores, ningú, absolutament ningú, va parlar de projectes, de propostes o de solucions, però si de sentiments, d’emocions, de percepcions i de necessitat de regenerar les formes i les maneres de la política actual, fins i tot al món local per recuperar quelcom tant simple com una política propera que escolti i s’acosti al ciutadà.

Un acte que els partits haurien de poder visualitzar com a manual