Brots verds

El periodisme està passant una de les etapes més fosques de la seva llarga història. Avui, els periodistes no sabem on està el nord de la nostra professió perquè no sabem com encaixar en un mon canviant i en constant evolució i, on molts altres, assumeixen el paper fins ara reservat a la figura del periodista.
Aquesta situació es visualitza dia a dia, d’una banda, amb l’estandardització massiva de la informació, d’altra, amb el paper cada vegada més protagonista i, sovint barroer, dels gabinets de comunicació, especialment els institucionals i els polítics, que s’aprofiten de les febleses actuals de la professió, però també amb un estancament del model, amb editors que ja no son editors, amb mitjans que s’han convertit en drogodependents de les subvencions públiques o privades i, amb professionals acomodats que han perdut qualsevol indici d’instint periodístic.
Però, malgrat tot, aquests darrers dies i dins la grisor generalitzada, es comencen a visualitzar brots verds. Un exemple es la dura critica de Milagros Pérez Oliva a El País de diumenge passat, (http://www.elpais.com/articulo/opinion/Politicos/aman/periodistas/elpepiopi/20091018elpepiopi_5/Tes?print=1) posant de manifest l’abús que alguns polítics fan dels periodistes que els segueixen i l’abús que aquests permeten sense obrir boca. Pérez Oliva recorda els principis bàsics del periodisme, per si de cas algú se n’havia oblidat.
Un altra exemple que fa mantenir l’esperança és el tracte informatiu que va donar El Periódico al pacte d’infraestructures de Catalunya, sortint-ne dels canons estandarditzats, va publicar una informació absolutament practica basada en com quatre ciutadans millorarien les seves condicions de vida si es duia a terme l’esmenta’t pacte (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=653775&idseccio_PK=1021.
I per últim, aquesta setmana llegeixo que The Guardian ha publicat un anunci en el qual buscava corresponsals que fossin bloggers per algunes poblacions britàniques.
Són només detalls que fan pensar que quelcom està canviant, que hi ha possibilitats de sortir del forat, que és bo que una periodista denuncií el trist paper dels periodistes i de les fonts d’informació, que un mitjà hi posi imaginació per tractar de manera diferent una informació i que un altre mitjà entengui que pot haver convivència entre les noves tecnologies i el periodisme de carrer. I és igual que no tothom prengui el mateix camí. Allò que es important es sortir del forat i, si m’ho permeten, jo crec que l’únic camí es aquell que retorni al periodista el seu paper d’observador, de transmissor i de crític, sense intermediaris que li facin la feina.

L'atracció de la xarxa

Diferents blocaires han destacat aquests darrers dies l'allau de nous blocs polítics que s'han incorporat a la xarxa, en una mena de cursa per aconseguir copsar els primers llocs del rànquing de quantitat, que fins ara ostentaven el PSC i ERC (veure poliblocs.cat). Personalment aplaudeixo la incorporació de polítics a la xarxa com un exercici de transparència informativa i com una eina de proximitat i de debat sa entre ciutadania i representants institucionals. Ara bé, també és cert que molts d'aquests nous blocs estan orfes de continguts i només pretenen ampliar la xifra de representació política a la xarxa.
Des d'una òptica de la comunicació cal tenir en compte que es tracta només de canals i que aquests canals han d'anar acompanyats de continguts, perquè sense continguts el canal perd tot el seu sentit i malauradament la política te una tendència innata a frivolitzar el mitjà perquè allò que interessa no sempre és el que es diu o es vol dir, sinó el fet de sortir a la foto.
Una vegada més allò que hauria de ser una eina de proximitat es converteix en una eina de maquillatge per poder justificar que no es viu d'esquenes a una realitat que ja comparteixen 170 milions de persones arreu del món. Els americans que ja han captat aquesta tendència no han trigat a crear eines d'avaluació dels blocs polítics i ja existeixen web sites on hom pot veure quina és la imatge i la percepció que es té de la presència a la xarxa dels diferents representants polítics nord americans; però feta la llei, feta la trampa, i allà on els resultats no són favorables, una legió de membres dels partits els fan modificar aportant opinions positives versus els seus respectius líders. I així anem fent, omplint espais per no res. Una llàstima.