Una llei que no entra

La Llei del Tabac desperta més debat després de la seva aplicació que abans de la seva aprovació. Alguna cosa deu haver estat mal feta perquè això sigui així. Aquest és el tema de la meva columna d’avui al Diari de Girona.

Audiència Pública

Girona va celebrar ahir una Audiència Pública, llargament reclamada, per donar explicacions a entitats i ciutadans sobre les obres del Tren d’Alta Velocitat a la ciutat, una eina de participació que comença a aflorar en algunes poblacions com a mecanisme de comunicació entre institucions i els seus administrats, però sens dubte una eina poc àgil i massa dispersa en el temps que no resolt una realitat de la societat actual, la necessitat evident de participar, amb implicació directa, dels camins i destins de les diferents administracions.

L’època actual, farcida de dificultats, requerirà mecanismes de participació i de consens útils, pràctics i àgils per tal de posar en comú reptes i temàtiques que l’administració per si sola ja no podrà resoldre sense una implicació directa de la ciutadania. Ja no és suficient amb esgotar els mecanismes administratius d’informació, i l’audiència pública n’és un, per implicar el ciutadà en processos de molta més complexitat. En aquest sentit, l’administració pública ha d’evolucionar cap a fórmules on es tingui present l’opinió pública i el coneixement de manera constant, on s’estableixin circuits permanents de comunicació en un doble sentit. Les persones han de tenir el coneixement d’allò que fa o vol fer l’administració i l’administració ha de saber que pensen i que volen els ciutadans, sense caure en el parany de l’assemblearisme fàcil, per tal d’assolir consensos amplis que permetin avançar, amb la participació de tots els agents implicats.

Ho veiem diàriament, s’aproven lleis, s’anuncien projectes o es prenen decisions que no compten amb la complicitat mínima dels pobles i ciutats, portant al fracàs un munt d’iniciatives que per poc conegudes i per poc consensuades perden tot el seu sentit. Cal doncs, una nova cultura de la participació i de la comunicació entre institucions i administrats, una cultura fluïda, transparent i constant que apropi polítics i ciutadans i, sobretot que permeti prendre decisions i avançar d’una vegada per totes.

A pocs mesos de les eleccions municipals, aquesta és una fórmula que cal introduir, cadascú dins les seves possibilitats, cada poble amb la seva idiosincràsia, però sens dubte l’impuls a consells municipals, taules de treball, consells assessors, reunions informatives, audiències publiques periòdiques, enquestes i altres, ajudaria i molt a l’entesa entre poders públics i societat, sense oblidar tots els mecanismes que brinden les xarxes socials com a eina de comunicació àgil i directa.

Maneres del segle XX

Escoltant les declaracions del secretari general de la UGT, Cándido Méndez i del seu homòleg a Comissions Obreres, Fernández Toxo, “no vamos a cambiar pensiones por neutrones”, referint-se a la negociació per l’allargament de la vida laboral fins els 67 anys i a la proposta de perllongar la vida útil de les centrals nuclears, he de confessar que se m’escapa el riure per sota el nas, i no per aquestes declaracions, sinó per les formes i l’estil al qual encara s’aferren uns sindicats que viuen en la cultura de la revolució industrial, i que no s’han adonat que el món ha canviat.

Al llarg de tota la crisi no hem sentit en cap moment aquests sindicats plantejar propostes , iniciatives o projectes que permetin millorar l’ocupació, incentivar el desenvolupament i afrontar un nou dinamisme econòmic, que res te a veure amb les fàbriques del segle XX. Els mateixos sindicats fa molt temps que varen deixar de dependre de les quotes dels seus afiliats per sobreviure gràcies als ajuts estatals, convertint-se en una mena de funcionaris públics de segona línia i aferrant-se a un paper de representació i de mitjancers d’una classe obrera que ja no existeix, com tampoc existeix ja una classe empresarial nítida; en tot cas hauríem de parlar de rics i pobres, d’empleats i d’inversors, o d’emprenedors i d’autònoms.

En qualsevol cas els sindicats espanyols no s’han adaptat, ni en formes, ni en maneres, ni en llenguatge, a una societat que viu en el més ample desconcert davant un futur econòmic incert i, segueixen entestats en erigir-se en defensors d’una classe que ha estat esborrada pel capitalisme més agressiu, a base d’anar a remolc d’allò que proposa el govern. Sense cap iniciativa ja poden presentar batalla davant les múltiples retallades que tard o d’hora s’aplicaran. El debat no rau en aquestes retallades sinó en com la societat s’adapta a uns temps on les relacions laborals i les empreses ja no tornaran a ser mai més les mateixes i on allò que destaca són els moviments socials per davant dels sindicals.

Un exercici de sensibilitat

Massa sovint, temes que afecten el patiment de les persones son tractats com un reclam per l’audiència per determinats mitjans de comunicació, a força d’incrementar el seu dramatisme fins a límits molt qüestionables però, de tant en tant, surten experiències què, gràcies a una sensibilitat exquisida aporten valor afegit i un nivell extraordinari d’optimisme. Aquest és el cas del documental de Vicens Tomàs, Viure el Càncer, al qual dedico la meva columna d’opinió d’avui al Diari de Girona

El volcà de Salt

Excel•lent l’article d’avui a La Vanguardia d’Antoni Puigverd sobre el conflicte que es viu a Salt. Te raó l’Antoni quan diu que el problema de Salt no és de Salt, sinó de país i d’Estat, perquè en temes d’immigració tothom s’ha rentat les mans i ha deixat als Ajuntaments sols davant una problemàtica que ells mai podran resoldre, ni per competències, ni per recursos, ni per abast. Però també te raó l’Antoni Puigverd quan afirma que a Salt s’està coent una bomba de rellotgeria que pot esdevenir un veritable castell de cartes per a molts altres pobles i ciutats de Catalunya i de l’Estat. Salt és avui un volcà que dona símptomes d’una erupció que pot anar molt més enllà del seu terme municipal.

Com altres poblacions catalanes, Salt ha assumit uns índexs d’immigració que van més enllà de qualsevol mida gestionable i, com altres poblacions catalanes, ha hagut de conviure amb aquest fenomen sense poder actuar per minimitzar-lo i integrar-lo, perquè no corresponia a l’Ajuntament donar una solució global al problema. Faria bé l’Alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, en deixar la bona voluntat de banda i donar un cop de puny sobre la taula per reclamar, d’una vegada per totes, que aquells a qui veritablement correspon la solució, assumeixin les seves responsabilitats. A Salt el que cal és una taula permanent amb presència de l’Estat, de la Generalitat i dels propis immigrants, amb capacitat per a decidir, per aplicar recursos i mesures que serveixen com a camí per a la resta de pobles i ciutats, modificant aquelles lleis que s’hagin de modificar, creant aquella reglamentació que sigui necessària i posant les inversions, les mesures i les accions que de veritat ajudin a trobar una solució, i no és tracta de donar beneficència, ni subvencions, perquè això no fa res més que dormir el problema però, mantenir-lo.

El problema de Salt és que a excepció de l’Ajuntament, que l’ha partit i l’ha viscut, la resta d’actors l’han deixat podrir, mirant-se’l des de la barrera i confiant que les voluntats i la bona fe farien la feina de manera miraculosa. El problema de Salt no és només d’urbanisme, de seguretat, de concentració, de marginalitat, de civisme, el problema de Salt és diu immigració descontrolada i la solució passa per un pla integral que retorni la normalitat, un pla fet per aquells que de veritat el poden fer.

El llenguatge dels signes

Primer va ser el PP des de les profunditats de la seva caverna, a través de José Maria Aznar, anunciant que el seu partit, en cas de governar, escapçarà l’actual sistema autonòmic , “Esta configuración del Estado, con tal grado de debilidad, tiene que ser reformada en gasto y en ordenación, porque España no da para tener 17 organismos, 17 administraciones que hacen las mismas cosas. No podemos sostener este Estado tal y como está configurado. España es un Estado políticamente no viable y financieramente, inviable. Alguien tiene que ponerle el cascabel al gato del sistema y va a ser el PP”. Després s’hi va afegir el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, mitjançant una entrevista al Financial Times, on deia què “Les autonomies han de complir les seves obligacions, perquè, si no, el govern actuarà”. I entremig el president de la Generalitat, Artur Mas i Duran Lleida treien pit i afirmant que a Catalunya ni tocar-la

Estem acostumats a viure en un marc polític on els signes prenen més relleu que la veritat i massa sovint, partits i polítics ens inunden amb declaracions que no tenen altra objectiu què despertat reaccions per tenir entretinguts el personal, encara que després es faci marxa enrere o no recordin allò que han dit. Vivim instal·lats en el llenguatge dels signes on tothom té la seva quota de protagonisme, on tothom sap nedar i guardar la roba provocant, això sí, una immensa incredibilitat en les masses socials. I tant s’abusa d’aquest estil que al final ningú sap que creure o creiem que tot era fals, perquè la tendència generalitzada és la d’estirar permanentment la corda per mantenir-nos en tensió, buscant conflictes a tort i a dret i fent-nos creure que l’ambient torna a estar escalfat.

Aquest abús de determinades tècniques i llenguatges ens recorda una vegada més que estem a les portes d’uns nous comicis electorals, les municipals, i que passades aquestes ens tornaran a cridar l’atenció davant la proximitat de noves eleccions amb més manifestacions, comentaris, declaracions i contradeclaracions, i així ens distraiem de la situació real.

Una nova forma de colonització

De mica en mica, a poc a poc, però la nostra economia cada vegada més depèn dels països asiàtics. Nova columna al Diari de Girona