En blanc

L’endemà de la nevada persisteix el paisatge nevat a mitja Catalunya, però també persisteixen els problemes en un país on no sap nevar. A les dificultats habituals a les carreteres, al transport públic i als serveis bàsics, cal afegir, com sempre, els dèficits estructurals en comunicació. Una vegada més han fallat les polítiques de comunicació del Govern, dels transports i dels serveis i una vegada més, el ciutadà ha estat el que ha rebut totes les conseqüències d’hores i hores sense saber si algú resoldria els problemes per circular, per veure la televisió, per comunicar-se o per escalfar la seva llar i il•luminar la seva vida.

Aquí ningú diu mai res i quan ho diu, relata un llistat enorme de problemes sense cap solució, com és el cas de Joan Boada, secretari d’Interior, que va voler assumir el protagonisme públic a deshores i amb una manca absoluta de criteri alhora de donar respostes, limitant-se a llegir una llarga llista de dificultats. Va explicar allò que ja sabíem però no allò que volíem saber.

I, mentrestant, com sempre, va ser la solidaritat ciutadana i els pocs recursos municipals qui van haver de resoldre el caos, habilitant pavellons poliesportius, donant menjar a milers de persones i traient qualsevol màquina al carrer per obrir pas. Com deia ahir un bon amic, un país que es vol preparar per accedir als jocs olímpics d’hivern ho te molt magre si amb quatre volves s’ensorra com es va ensorrar ahir.

Les solucions, en casos com aquests, són necessàries, però també ho és la informació i els ciutadans estaríem molt agraïts de saber més del que sabem. Ja sabem que estem col•lapsats, ja sabem que tanquen les escoles, que no hi ha transport, que no hi ha llum, que no funciona la telefonia, ni els repetidors..., però tant complicat resulta dir que estan fent per resoldre-ho. Després es passaran setmanes discutint qui va causar el caos, sense adonar-se’n que el caos també el provoquen ells comunicant tant malament.

Cotxes, la primera publicació de l’automòbil en català

El grup Alesport ha presentat la nova revista Cotxes, la primera del sector de l’automoció editada en català; sens dubte una bona notícia per a la normalitat de la llengua en el nostre país i, tenint en compte que les publicacions sobre motor segueixen gaudint d’una certa bona salut per l’afició que segueix havent-hi a Catalunya en aquesta matèria, es de suposar que el projecte de la família Alguersuari reeixirà.

De fet, jo volia posar l’accent no tant en l’aparició de la nova capaçalera, que no deixa de ser un molt bona notícia, sinó en el fet que no conec al nostre país cap revista de cotxes o de motor realment crítica amb marques i models i, més, quan el sector viu un moment convuls pels creixements desmesurats dels fabricants i la reducció de costos que han aplicat als controls de qualitat.

Sembla un contrasentit, moltes d’aquestes publicacions, per no dir totes, actuen com a prescriptores davant els potencials compradors, assessorant sobre marques, models, característiques, comparatives i preus però, en realitat la majoria es limiten a descriure les bondats d’aquests nous models i en molts casos a reproduir amb una mica de literatura les fitxes tècniques que faciliten els mateixos fabricants.

Cotxes, podria ser una bona oportunitat per canviar aquesta tendència i fer-ho en català, com ja passa en altres països on si que hi ha publicacions crítiques amb el món del motor.

Salt, una punta de llança

Els de Salt estan esvalotats. Des de fa uns dies es succeeixen les concentracions de veïns a la porta de l’Ajuntament reclamant més seguretat ciutadana i, al mateix temps, mirant de reüll a tot aquell que passa que no sigui de la terra, perquè al cap i a la fi, tothom pensa que el problema és, en primera instància, de la immigració. Per tant, allò que comença essent un tema d’inseguretat passa a ser un problema d’acceptació; en temps de crisi es posa de manifest que aquest país no ha paït bé que el seu creixement ha estat gràcies a la immigració, i ara es pensen que aquesta és la culpable de la manca de feina. Quan les coses anaven bé la immigració no molestava i quan van malament, ens sobra tothom.

Salt té unes xifres desmesurades de població nouvinguda, però no és l’únic municipi amb aquesta situació. Fa pocs dies, veiem com el mateix tema esclatava a Vic, encara que amb un altre format, i fa uns mesos també va haver-hi incendis similars a Almeria. I probablement, a les properes setmanes, veurem com altres municipis es troben en circumstàncies molt similars havent de fer front a conflictes que s’escapen de les seves responsabilitats i de les seves competències.

El país està pagant el preu de no haver sabut gestionar adequadament un creixement sobtat i unes necessitats de mà d’obra que implicaven haver d’acollir a persones amb cultures molt diferents. Algú havia de fer front a aquesta realitat, dissenyant processos d’integració i facilitant l’aterratge de tanta gent de cop, i aquest algú no podien ser els ajuntaments del país que prou feina tenien i tenen en donar resposta a les necessitats de gestió dels serveis més bàsics.

Allò que passa ara no és altra cosa que el resultat d’una feina mal feta, d’un procés no estructurat i d’unes administracions superiors que han fet la vista grossa a un problema que estava cantat, previst i que era fàcilment imaginable. Salt només és un exemple d’allò que es pot convertit en quotidianitat, que la tensió entre aquells que pateixen de veritat la crisi acabi degenerant en un enfrontament entre els més febles i sense que ningú resolgui el problemes estructurals de fons. I que això passi al davant dels ajuntaments, que una vegada més han d’assumir per força allò que per lògica no els hi correspon.

Ni la crisi és un problema municipal ni la immigració es pot resoldre des de els ajuntaments, i algú ha de començar a explicar aquesta realitat, perquè al final algú prengui decisions.

Pactes que és fan i és desfan

A un any de les eleccions municipals del 2011 ha començat el ball del trencament de pactes i acords a molts Ajuntaments del país. I perquè és trenquen els Ajuntaments, ara que falta poc per una nova convocatòria electoral? És què potser les estratègies polítiques recomanen allunyar-se del soci de govern quan s'apropen eleccions? O és que es tractava d'acords tant febles que no han aguantat ni tres anys de convivència?

Jo crec que ens hem d'anar acostumant a aquesta realitat. Davant Consistoris cada vegada més segmentats políticament viurem pactes més estranys, més febles i menys duradors perquè la realitat política no ajuda a configurar governs sòlids i estables. Avui, fins i tot tenir un únic regidor pot ser garantia d'ostentar l'Alcaldia, passant per damunt d'altres forces amb molta més representació.

En els darrers anys, ha anat augmentant el nombre de candidats que s'han vist abocats a pactar amb la força política o amb la plataforma ciutadana més allunyada del seu ventall ideològic. La qüestió en el món local és que els números quadrin, i si si tu i els teus, més el teu enemic i els altres feu prou, doncs ja està, ja tenim govern en contra de la força més votada, i és igual el resultat, un tripartit, un quatripartit o un multipartit què no es pot ni anomenar.

Els interessos que condueixen a signar pactes d'aquesta mena són tant amplis com és vulguin: polítics, econòmics, personals, culturals (de baixa cultura política)...., i els mateixos interessos són els que duen al trencament d'aquests pactes; ja sigui per no haver complert les expectatives, perquè un altre els ofereix més, o perquè al final no es mana tant com és volia. O perquè el poder compartit vol dir decisions compartides i no tothom està disposat a acceptar aquestes regles de joc.

Aquesta setmana hem vist trencaments a Amer, a Figueres, a Sant Feliu de Guíxols, fa poc a Platja d'Aro i podríem anar afegint noms a la llista al llarg de tota la geografia catalana on les mocions de censura i els governs en minoria formen part del menú del dia.

Segurament, la principal raó que genera aquesta situació no és altra que la configuració actual de la llei electoral, què sumada a la baixa participació ciutadana, dona com a resultat un reguitzell de forces amb molt poca representació, però amb molt poder de decisió alhora de pactar. I vistes les actuals perspectives, això també es pot acabar encomanant al Parlament de Catalunya. Així, entre tots anem fent governs menys estables i un país menys estable, que camina sotmès a pactes que avui es fan i es desfan. Ens haurem d'anar acostumant.

Esquerdes

Fa molts anys un bon polític, d'aquells que ja no queden, i que ara ja no és dedica a la política, em va dir que no hi ha cap partit que governi que perdi les eleccions sinó les vol perdre, a no ser que ho faci inconscientment. En moltes ocasions he pogut comprovar la veracitat d'aquesta dita, veient com governs de molts colors i de molts àmbits diferents s'abocaven a una cursa no desitjada que els conduïa cap a la pèrdua d'uns comicis electorals.

Tot això, em ve a la memòria en un moment en el qual és fan més que evidents les esquerdes al tripartit català i al mateix PSC. És difícil trobar en el panorama polític actual cap més govern que hagi generat tantes crisis en una sola legislatura i que s'hi fiqui de peus a la galleda amb tanta facilitat, fins el punt, que ja no hi ha dia sense un incendi. Tanta és la dèria per escalfar l'ambient que hom pot pensar que s'hi troben a gust alimentant la percepció que el tripartit no rutlla. I si és així, cal preguntar-se perquè no el desfan.

Potser, és que estem davant d'un problema cultural entre aquells que mai han tingut la cultura de govern a la seva agenda i que se senten més còmodes fent d'oposició, i entre aquells altres que tot i tenir cultura de govern, són la suma de tantes diferències històriques que no hi ha manera de trobar un espai comú.

I independentment del que passi a uns i a altres a les properes eleccions, aquesta ludopatia per generar crisis ens està abocant a una major segmentació de la política com ha dit aquests dies l'Ernest Maragall. El problema és que després de la segmentació ve la demagògia i apareixen personatges no desitjables que no ens portaran res de bo.

Mentre les esquerdes es van fent més grosses i agafen la dimensió de problemes estructurals, els caps pensants d'aquests partits segueixen creient que amb les tècniques de l'Obama és recuperaran les percepcions perdudes i és podrà repetir l'invent amb petites modificacions. Però, entretant, van fent vàlida la dita d'aquell bon polític que per ser intel·ligent ja no és dedica a la política.

Hisenda i les percepcions

En comunicació sempre diem que una opinió és fàcil de canviar, però una percepció requereix un procés molt més lent, en el sentit que és tracta d'un convenciment que s'instal·la a l'ADN de l'opinió. Recentment, hem vist com creix la percepció què l'Agència Tributaria, es a dir Hisenda, mostra una voracitat desmesurada amb els contribuents, amb els què precisament ja paguen els seus impostos. Ens ho recordava aquesta setmana Josep López de Lerma en un interessant article a Diari de Girona, i son ja molts els fòrums on es presenta l'Hisenda espanyola com un depredador davant les dificultats que viuen autònoms i empresaris en aquest país.

Altra percepció, és que mentre cada vegada hi ha menys gent que paga els seus impostos, perquè la crisi està fent forat, augmenta el nombre de persones que s'apunten a l'econòmia submergida. El mateix Ministre de Treball xifra aquest volum en un 20 per cent del producte interior brut de l'Estat espanyol, és a dir, que de cada 5 euros que és mouen a Espanya, 1 prové de l'economia submergida. I mentre la recaptació d'IVA ha baixat un 30 per cent, el consum només ho ha fet un 1 per cent. Aleshores, on és el 29 per cent restant d'IVA sobre el consum real?

Les percepcions sempre tenen un fonament, encara què aquest no sempre sigui real. Podem pensar que Hisenda s'equivoca perseguint els contribuents i obviant els potencials contribuents que viuen submergits, en funció del que veiem diàriament al carrer; centres comercials plens a vesar, restaurants on cal seguir trucant per demanar taula, o entrades de concerts que s'esgoten als pocs minuts de posar-se a la venda. I això mateix ens pot dur a la conclusió que la crisi no existeix, o pot ampliar encara més la nostra percepció que Hisenda no fa be la seva feina.

Hi ha el risc, per tant, què aquesta percepció vagi en augment i que d'aquí un temps sigui tant difícil creure en la hisenda pública, com ho és per als de la meva generació pensar que RENFE funciona bé, encara que hagi millorat. I aleshores que siguin molts els que creguin, fruit de les percepcions, que no val la pena ser contribuent quan es millor ser submergit.

Ara si que em crec allò que arribarà el dia que no hi haurà suficient gent per pagar la factura pública de l'Estat i que potser si que estem més aprop de Grècia que de la locomotora europea.

Toyota, un exemple de gestió de crisi

No és habitual en el nostre país però, tampoc a Europa, ni, sovint als Estats Units, què una organització s'anticipi a una situació de crisi, prengui la iniciativa i reconegui errors en els seus productes, donant alhora la solució. Això és el que ha fet el fabricant de cotxes Toyota què només als Estats Units revisarà 5,1 milions de vehicles per un defecte en el pedal de l'accelerador, i que a Europa ja ha demanat a tots els clients que condueixen els seus cotxes, què també passin la corresponent revisió.

Es tracta d'una decisió valenta què sense cap mena de dubte aportarà credibilitat a la marca Toyota, reforçant així les percepcions positives sobre els seus productes. El cas de Toyota no és un cas aïllat donat que fa molts anys que els fabricant d'automòbils varen entendre que era millor reconèixer mancances i problemes en algun model què deixar córrer el comentari popular en contra. El que passa és que uns ho fan de manera directa, com en el seu moment Mercedes, i d'altres fins i tot ho expliquen de manera tant recargolada que costa de saber si accepten un problema tècnic o l'amaguen.

Aquesta vegada Toyota ha dut a terme una gestió impecable de la situació i, tant és així, que un alt representant del govern nord-americà ha hagut de fer marxa enrere en les seves declaracions en les quals recomanava no conduir vehicles d'aquesta marca. Molts altres haurien de prendre exemple.