Salt, una punta de llança

Els de Salt estan esvalotats. Des de fa uns dies es succeeixen les concentracions de veïns a la porta de l’Ajuntament reclamant més seguretat ciutadana i, al mateix temps, mirant de reüll a tot aquell que passa que no sigui de la terra, perquè al cap i a la fi, tothom pensa que el problema és, en primera instància, de la immigració. Per tant, allò que comença essent un tema d’inseguretat passa a ser un problema d’acceptació; en temps de crisi es posa de manifest que aquest país no ha paït bé que el seu creixement ha estat gràcies a la immigració, i ara es pensen que aquesta és la culpable de la manca de feina. Quan les coses anaven bé la immigració no molestava i quan van malament, ens sobra tothom.

Salt té unes xifres desmesurades de població nouvinguda, però no és l’únic municipi amb aquesta situació. Fa pocs dies, veiem com el mateix tema esclatava a Vic, encara que amb un altre format, i fa uns mesos també va haver-hi incendis similars a Almeria. I probablement, a les properes setmanes, veurem com altres municipis es troben en circumstàncies molt similars havent de fer front a conflictes que s’escapen de les seves responsabilitats i de les seves competències.

El país està pagant el preu de no haver sabut gestionar adequadament un creixement sobtat i unes necessitats de mà d’obra que implicaven haver d’acollir a persones amb cultures molt diferents. Algú havia de fer front a aquesta realitat, dissenyant processos d’integració i facilitant l’aterratge de tanta gent de cop, i aquest algú no podien ser els ajuntaments del país que prou feina tenien i tenen en donar resposta a les necessitats de gestió dels serveis més bàsics.

Allò que passa ara no és altra cosa que el resultat d’una feina mal feta, d’un procés no estructurat i d’unes administracions superiors que han fet la vista grossa a un problema que estava cantat, previst i que era fàcilment imaginable. Salt només és un exemple d’allò que es pot convertit en quotidianitat, que la tensió entre aquells que pateixen de veritat la crisi acabi degenerant en un enfrontament entre els més febles i sense que ningú resolgui el problemes estructurals de fons. I que això passi al davant dels ajuntaments, que una vegada més han d’assumir per força allò que per lògica no els hi correspon.

Ni la crisi és un problema municipal ni la immigració es pot resoldre des de els ajuntaments, i algú ha de començar a explicar aquesta realitat, perquè al final algú prengui decisions.

Pactes que és fan i és desfan

A un any de les eleccions municipals del 2011 ha començat el ball del trencament de pactes i acords a molts Ajuntaments del país. I perquè és trenquen els Ajuntaments, ara que falta poc per una nova convocatòria electoral? És què potser les estratègies polítiques recomanen allunyar-se del soci de govern quan s'apropen eleccions? O és que es tractava d'acords tant febles que no han aguantat ni tres anys de convivència?

Jo crec que ens hem d'anar acostumant a aquesta realitat. Davant Consistoris cada vegada més segmentats políticament viurem pactes més estranys, més febles i menys duradors perquè la realitat política no ajuda a configurar governs sòlids i estables. Avui, fins i tot tenir un únic regidor pot ser garantia d'ostentar l'Alcaldia, passant per damunt d'altres forces amb molta més representació.

En els darrers anys, ha anat augmentant el nombre de candidats que s'han vist abocats a pactar amb la força política o amb la plataforma ciutadana més allunyada del seu ventall ideològic. La qüestió en el món local és que els números quadrin, i si si tu i els teus, més el teu enemic i els altres feu prou, doncs ja està, ja tenim govern en contra de la força més votada, i és igual el resultat, un tripartit, un quatripartit o un multipartit què no es pot ni anomenar.

Els interessos que condueixen a signar pactes d'aquesta mena són tant amplis com és vulguin: polítics, econòmics, personals, culturals (de baixa cultura política)...., i els mateixos interessos són els que duen al trencament d'aquests pactes; ja sigui per no haver complert les expectatives, perquè un altre els ofereix més, o perquè al final no es mana tant com és volia. O perquè el poder compartit vol dir decisions compartides i no tothom està disposat a acceptar aquestes regles de joc.

Aquesta setmana hem vist trencaments a Amer, a Figueres, a Sant Feliu de Guíxols, fa poc a Platja d'Aro i podríem anar afegint noms a la llista al llarg de tota la geografia catalana on les mocions de censura i els governs en minoria formen part del menú del dia.

Segurament, la principal raó que genera aquesta situació no és altra que la configuració actual de la llei electoral, què sumada a la baixa participació ciutadana, dona com a resultat un reguitzell de forces amb molt poca representació, però amb molt poder de decisió alhora de pactar. I vistes les actuals perspectives, això també es pot acabar encomanant al Parlament de Catalunya. Així, entre tots anem fent governs menys estables i un país menys estable, que camina sotmès a pactes que avui es fan i es desfan. Ens haurem d'anar acostumant.

Esquerdes

Fa molts anys un bon polític, d'aquells que ja no queden, i que ara ja no és dedica a la política, em va dir que no hi ha cap partit que governi que perdi les eleccions sinó les vol perdre, a no ser que ho faci inconscientment. En moltes ocasions he pogut comprovar la veracitat d'aquesta dita, veient com governs de molts colors i de molts àmbits diferents s'abocaven a una cursa no desitjada que els conduïa cap a la pèrdua d'uns comicis electorals.

Tot això, em ve a la memòria en un moment en el qual és fan més que evidents les esquerdes al tripartit català i al mateix PSC. És difícil trobar en el panorama polític actual cap més govern que hagi generat tantes crisis en una sola legislatura i que s'hi fiqui de peus a la galleda amb tanta facilitat, fins el punt, que ja no hi ha dia sense un incendi. Tanta és la dèria per escalfar l'ambient que hom pot pensar que s'hi troben a gust alimentant la percepció que el tripartit no rutlla. I si és així, cal preguntar-se perquè no el desfan.

Potser, és que estem davant d'un problema cultural entre aquells que mai han tingut la cultura de govern a la seva agenda i que se senten més còmodes fent d'oposició, i entre aquells altres que tot i tenir cultura de govern, són la suma de tantes diferències històriques que no hi ha manera de trobar un espai comú.

I independentment del que passi a uns i a altres a les properes eleccions, aquesta ludopatia per generar crisis ens està abocant a una major segmentació de la política com ha dit aquests dies l'Ernest Maragall. El problema és que després de la segmentació ve la demagògia i apareixen personatges no desitjables que no ens portaran res de bo.

Mentre les esquerdes es van fent més grosses i agafen la dimensió de problemes estructurals, els caps pensants d'aquests partits segueixen creient que amb les tècniques de l'Obama és recuperaran les percepcions perdudes i és podrà repetir l'invent amb petites modificacions. Però, entretant, van fent vàlida la dita d'aquell bon polític que per ser intel·ligent ja no és dedica a la política.

Hisenda i les percepcions

En comunicació sempre diem que una opinió és fàcil de canviar, però una percepció requereix un procés molt més lent, en el sentit que és tracta d'un convenciment que s'instal·la a l'ADN de l'opinió. Recentment, hem vist com creix la percepció què l'Agència Tributaria, es a dir Hisenda, mostra una voracitat desmesurada amb els contribuents, amb els què precisament ja paguen els seus impostos. Ens ho recordava aquesta setmana Josep López de Lerma en un interessant article a Diari de Girona, i son ja molts els fòrums on es presenta l'Hisenda espanyola com un depredador davant les dificultats que viuen autònoms i empresaris en aquest país.

Altra percepció, és que mentre cada vegada hi ha menys gent que paga els seus impostos, perquè la crisi està fent forat, augmenta el nombre de persones que s'apunten a l'econòmia submergida. El mateix Ministre de Treball xifra aquest volum en un 20 per cent del producte interior brut de l'Estat espanyol, és a dir, que de cada 5 euros que és mouen a Espanya, 1 prové de l'economia submergida. I mentre la recaptació d'IVA ha baixat un 30 per cent, el consum només ho ha fet un 1 per cent. Aleshores, on és el 29 per cent restant d'IVA sobre el consum real?

Les percepcions sempre tenen un fonament, encara què aquest no sempre sigui real. Podem pensar que Hisenda s'equivoca perseguint els contribuents i obviant els potencials contribuents que viuen submergits, en funció del que veiem diàriament al carrer; centres comercials plens a vesar, restaurants on cal seguir trucant per demanar taula, o entrades de concerts que s'esgoten als pocs minuts de posar-se a la venda. I això mateix ens pot dur a la conclusió que la crisi no existeix, o pot ampliar encara més la nostra percepció que Hisenda no fa be la seva feina.

Hi ha el risc, per tant, què aquesta percepció vagi en augment i que d'aquí un temps sigui tant difícil creure en la hisenda pública, com ho és per als de la meva generació pensar que RENFE funciona bé, encara que hagi millorat. I aleshores que siguin molts els que creguin, fruit de les percepcions, que no val la pena ser contribuent quan es millor ser submergit.

Ara si que em crec allò que arribarà el dia que no hi haurà suficient gent per pagar la factura pública de l'Estat i que potser si que estem més aprop de Grècia que de la locomotora europea.

Toyota, un exemple de gestió de crisi

No és habitual en el nostre país però, tampoc a Europa, ni, sovint als Estats Units, què una organització s'anticipi a una situació de crisi, prengui la iniciativa i reconegui errors en els seus productes, donant alhora la solució. Això és el que ha fet el fabricant de cotxes Toyota què només als Estats Units revisarà 5,1 milions de vehicles per un defecte en el pedal de l'accelerador, i que a Europa ja ha demanat a tots els clients que condueixen els seus cotxes, què també passin la corresponent revisió.

Es tracta d'una decisió valenta què sense cap mena de dubte aportarà credibilitat a la marca Toyota, reforçant així les percepcions positives sobre els seus productes. El cas de Toyota no és un cas aïllat donat que fa molts anys que els fabricant d'automòbils varen entendre que era millor reconèixer mancances i problemes en algun model què deixar córrer el comentari popular en contra. El que passa és que uns ho fan de manera directa, com en el seu moment Mercedes, i d'altres fins i tot ho expliquen de manera tant recargolada que costa de saber si accepten un problema tècnic o l'amaguen.

Aquesta vegada Toyota ha dut a terme una gestió impecable de la situació i, tant és així, que un alt representant del govern nord-americà ha hagut de fer marxa enrere en les seves declaracions en les quals recomanava no conduir vehicles d'aquesta marca. Molts altres haurien de prendre exemple.

Dejavurrs, el cercle viciós de la informació

M’he permès la llicència d’encapçalar aquests post amb una paraula mig inventada per José Antonio Donaire, “dejavurrs” que ell defineix com un neologisme que significa “escoltar, llegir o veure una informació, un comentari, una novetat de la qual ja tenies coneixement per mitjà de les diferents xarxes socials o pel teu lector de RSS”, fent alhora una evolució del DÉJÀ VU, “expressió en francès que significa «ja vist» i descriu l'experiència de sentir que s'ha estat testimoni o s'ha experimentat prèviament una situació que es presenta com a nova”.


La ironia d’en Donaire ens obre la porta a una reflexió molt més profunda. No es tracta només de tenir la percepció què la notícia del diari, de la televisió o de la ràdio ja l’hem escoltat, llegit o vist abans a qualsevol dels canals de comunicació que ens ofereix la xarxa i les noves tecnologies, sinó que estem davant una realitat cada vegada més estesa i que en alguns països, com els Estats Units, ja representa percentatges del vuitanta per cent: és a dir, què un vuitanta per cent de les informacions publicades o difoses pels mitjans tradicionals tenien el seu origen a la xarxa. Estem, per tant, davant un cercle viciós de la informació.

Allò que a Internet es comenta, es diu o és difon, tard o d’hora acaba sent noticia oficial de diaris, ràdios o televisions, independentment de si era una notícia de debò, contrastada i elaborada seguint els canons de l’ètica periodística, per no citar els centenars d’espais i de seccions dels mitjans que es dediquen diàriament a comentar l’actualitat, l’opinió i els comentaris de la xarxa.

Internet s’ha convertit ja en la principal font d’informació però també en el destí d’aquesta informació una vegada ha fet tot el seu cicle, amb la qual cosa aquest tipus de continguts perduren en el temps i apareixen i reapareixen com a novetats, com a primícies i fins i tot com a confidencials, quan varen sorgir a la xarxa, varen ser reproduïts per tots els seus canals, varen ser difosos per la resta de mitjans i tornen a Internet amb el segell de qualitat i de veracitat que suposadament li atorguen aquests mateixos mitjans.

Aleshores, cal preguntar-se on està el valor afegit si ningú no el posa, i ens limitem a viure i reviure un dejavurr permanent com si fossim Bill Murray. Jo , m’afegeixo a la proposta d’en Donaire per fer oficial el neologisme, malgrat que aquest vagi en contra de la qualitat informativa.

Haití i el poder de la xarxa

Internet és des de fa temps un important contrapoder davant les informacions oficials. Ho hem vist fa relativament poc amb l’alarmisme de les autoritats sanitàries davant la pandèmia de la grip A i la proliferació de veus critiques contra els organismes internacionals responsables de vetllar per la nostra salut. Potser, l’exemple més clar ha estat el vídeo de Vimeo de la monja Teresa Forcades, visitat per milions de persones i traduït ja a moltes llengües.
Ara, amb el catastròfic terratrèmol d’Haití ho hem tornat a veure. Davant la ràpida resposta nord-americana per posar ordre en aquell país i traslladar adequadament l’ajut internacional, la xarxa bull de veus critiques a través de les quals es denuncia que el sisme podria haver estat provocat per un experiment científic de caire bèl•lic anomenat HAARP, promogut per l’armada dels Estats Units.
Davant aquest tipus d’informacions la resposta oficial sol esser sempre la mateixa: és tracta d’alarmisme gratuït i sense fonament. Però, la veritat és que moltes d’aquestes informacions acaben fent forat entre els milions d’internautes, independentment si les informacions són certes o no. Així, avui a la xarxa ja podem trobar grans volums d’informació, amb molta documentació científica, que avalen la tesi d’un terratrèmol provocat.
I com passa sempre, d’aquí uns dies veurem els mitjans de comunicació tradicionals fent-se ressò d’aquest allau de denuncies que circulen per Internet, creant aleshores una crisi internacional que pot arribar a posar en qüestió el govern nord-americà del premiat president Obama.
Resulta paradoxal que un polític que ha resultat ser un mestre en l’ús de les noves tecnologies per aconseguir guanyar la campanya electoral, ara s’hagi d’enfrontar a una batalla informativa que ha posat la xarxa en peu de guerra i que tot just acaba de començar. Aquest és el veritable poder d’internet, encara què de vegades es sembli més a un thriller de misteri.