Eric Cantona

Avui, al Diari de Girona, publico una columna sobre allò que pot ser una nova onada de protestes a França i potser més enllà:

L’ex-futbolista Eric Cantona, s’ha convertit en un líder de la protesta a les xarxes socials per les retallades econòmiques a França, i ha llençat una campanya per tal que el proper dia 7 de desembre tothom retiri els diners que pugui tenir als bancs, fent bona aquella frase de Bertold Brecht que deia que el veritable crim no és atracar un banc, sinó posseir-lo. La crisi econòmica comença a aflorar aquesta conclusió per a milers de persones, “si el problema són els bancs i el sistema financer, perquè no acabar amb ells”.

França ha estat la capçalera de moltes revolucions i, ara des de les classes populars franceses es vol dur a terme una nova revolució basada en un enfrontament directe amb el sistema bancari, a qui ja tothom culpa de la situació actual, el problema és què ningú diu quin és el model que ens espera l’endemà, com substituïm aquest capitalisme agressiu que cada cop que s’equivoca ho fa pagar a la gent. Ho hem vist amb el cas d’Irlanda, on la perversió del sistema financer ratlla l’absurditat més esfereïdora, un cas que, per cert, es pot estendre com un virus a Portugal i a Espanya. Anton Costas, catedràtic de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona, el qual conec i aprecio, deia dilluns en una entrevista en aquest mateix diari que “el que presta diners a algú ha d’assumir riscos” i fa poc, també comentava que el sistema bancari actual és esquizofrènic en el sentit que només sap deixar diners o demanar diners, però no sap fer les dues coses alhora.

Haurem de seguir d’aprop el foc que és comença a encendre a França, que encapçala Cantona i que ja compta amb milers de seguidors arreu, perquè potser sense adonar-nos algú ja ha encès la metxa del canvi, un canvi que consisteix en repartir responsabilitats i no fer pagar sempre als mateixos. I després ja veurem per on surt el sol.

Les esquerdes d'Esquerra

Parteixo de dos recordatoris que em fan dos bons amics, el primer sobre l’experiència d’Esquerra de volar permanentment en un espai de turbulències des dels remots temps de l’Hortalà, passant per Colom i Rahola i fins arribar a l’ensopegada, la segona, de Puigcercós. I el segon, sobre l’Esquerra que és trosseja fruit de l’aparició de múltiples opcions independentistes, unes mediàtiques (Laporta) i d’altres escindides (Carretero), i de com tot plegat pot dur a l’Esquerra Republicana a un procés de fragmentació de difícil superació. Probablement la imatge més gràfica d’això és visualitzi a les municipals amb candidatures de Solidaritat, de la CUP, de Reagrupament i d’Esquerra, masses pescadors per a un mar convuls.

Això, sense tenir en compte que en aquest panorama encara poden aparèixer d’altres actors, (Carod i els seus fidels) i que a l’Esquerra actual encara li poden passar més factures, la derrota electoral de Puigcercós, que ja venia de l’anterior ensopegada a les generals, les ferides no cicatritzades de l’anterior congrés i un possible nou cop d’estat intern, fruit d’aquesta mateixa situació. A l’altra banda, la possibilitat d’un agrupament de totes les escissions i de totes les opcions, somni daurat de l’independentisme, és avui encara massa remota perquè el dol encara és massa fresc i alguns ara es veuen en una onada d’expansió, i sobretot de protagonisme, que ja veurem en què es traduirà més endavant.

Els problemes d’Esquerra és multipliquen si tenim en compte que Convergència ha sabut quedar-se amb els independentistes més moderats, oferint una imatge de camí assenyat cap aquesta via, encara que després facin tot el contrari. I si a això afegim la sobtada retirada de Benach, actualment l’home amb més prestigi d’Esquerra, probablement ocasionada per una possible operació tornada més endavant, a l’Esquerra d’avui li queda poc més que travessar un llarg desert sense un camí establert.

El risc de tot plegat és que les esquerdes s’ampliïn i la percepció que es genera els redueixi a un partit minoritari enmig d’un mapa independentista esmicolat ,on tots demanen el mateix, però ningú lidera el procés. Un cas interessant que caldrà seguir d’aprop per veure com acaba.

Els motius del canvi

Malgrat que no soc analista polític, ni pretenc ser-ho, ara que tots els partits dediquen la setmana a una profunda reflexió sobre allò que va passar diumenge 28 de novembre, no m’he pogut estar de dir-hi la meva sobre el perquè del canvi del mapa polític a Catalunya, des d’una òptica de política de comunicació, com a professional del tema, i des d’una visió de coneixedor de les campanyes electorals, després d’haver dirigit un centenar d’elles.

Per fer-ho curt i ras, ho he simplificat en aquests deu motius:

- El poble de Catalunya vol un govern, no tres, i això és el que percebia amb el tripartit, tres governs estancs que anaven a la seva, amb missatges i objectius diferents, sense un criteri d’unitat, sense una marca i una cultura comuna.

- Convergència i Unió ha sabut veure l’oportunitat que li presentava aquesta disbauxa, ha sabut traslladar als seus militants i simpatitzans, allò d’ara és la nostra i ha sabut recollir les decepcions causades per tres governs en un.

- Durant quatre anys s’han succeït i acumulat les crisis polítiques i institucionals (Horta de Sant Joan, nevades, Llei d’Educació, quart cinturó, Estatut...), però ningú ha emès un missatge clar relatiu sobre com sortir de la veritable crisi que afectava els ciutadans.

- La mateixa crisi econòmica ha afavorit la implantació d’un missatge xenòfob, utilitzant la demagògia sobre la immigració, fet que ha impulsat la dreta més rància.

- El PSC no ha sabut resoldre el seu dilema històric, entre ser PSOE o ser un partit que prioritza Catalunya i això ha desmotivat gran part dels dos electorats.

- El PSC no s’ha sentit còmode amb Esquerra ni Esquerra amb el PSC, als primers, això els hi ha suposat desmobilització i als segons, trencament.

- La campanya electoral s’ha fet exclusivament en clau interna, tothom ha anat a mobilitzar els seus i això ha provocat que l’electorat no adscrit decidís per ell sol, en funció de les percepcions adquirides al llarg dels darrers anys.

- La decepció de l’Estatut ha despertat un ampli sentiment independentista, dividit pel que fa a l’opció política i pel preu d’haver pactat amb el PSC, però implantat en amplis sectors de la societat. Convergència i Unió també ha sabut pescar en aquest mar, fent creure que ells també són una opció independentista.

- La campanya del PSC ha estat nefasta en tots els àmbits, de baixa qualitat, poc clara, amb missatges poc entenedors i sense capacitat d’engrescar.

- L’aposta per l’electorat socialista de la conurbació urbana de Barcelona ha estat un error estratègic donat que aquest no és un electorat que es mobilitzi en clau catalana i no ho ha fet. El primer desmotivat era el propi electorat, del PSC i d’Esquerra.

Podríem filar més prim, però ja hi ha motius suficients per explicar el canvi. Ara, a uns els hi toca afrontar la difícil situació actual i a d’altres, reinventar-se , tenint en compte que s’acosten nous comicis i que no hi ha alegria per afrontar-los.

Una campanya "in"

Avui, per fi, acaba la campanya electoral al Parlament de Catalunya 2010. Al marge de les múltiples interpretacions que s’han fet i es faran, aquesta ha estat qualitativament parlant la pitjor campanya de la darrera època i no perquè no s’hagin fet actes, vídeos, cartells i s’hagin utilitzat les tecnologies 2.0, sinó perquè ha estat una campanya en clau interna, sense tenir en compte les expectatives, les esperances, les il•lusions, els problemes, els desencisos i les preocupacions de la gent. Una campanya pensada només per esperonar l’electorat que se suposa que ja hi és, que ja està implicat i que només faltaria que diumenge és quedes a casa.

Sempre he pensat que les campanyes són una gran oportunitat per acostar-se als ciutadans, per engrescar-los, per il•lusionar-los amb projectes i propostes que ens permetin creure en un futur millor, encara que mai després s’acabin complint del tot aquestes expectatives. En un moment com l’actual, però, potser era necessari una campanya en positiu, amb idees que permetessin creure que algun dia el país sortirà de la situació de crisi. En canvi, ens hem trobat enmig d’un foc creuat pensat més per llençar missatges a possibles socis que per dir a la gent quin camí cal prendre. Si ho mirem des de el prisma partidista de ben segur trobarem defensors de la campanya actual. Uns diran que ells sí que han fet propostes (el concert econòmic), d’altres que la seva aposta ha estat valenta (el referèndum), uns altres que han agafat compromisos (tocar de peus a terra) i que fins i tot s’han mulla’t (contracte per a l’immigració), però cap d’aquests missatges ha anat associat a continguts més enllà dels eslògans frívols i buits.

És com si els diferents partits s’haguessin conformat amb el fet de donar per perduts els vots d’una majoria de la població, centrant-se només amb aquells que viuen amb passió el món polític, que duen carnet a la butxaca i que necessiten que algú els recordi el seu compromís, apostant així per un país de representants minoritaris, un país feble on la gent va cap a una direcció i la política cap a una altra. Els orgasmes, el porno i els videojocs no trauran aquest país de la crisi. Aleshores, on ha estat la campanya? En la frivolització més absoluta, en formats copiats del model americà i en la manca de missatges capaços de despertar la ciutadania. Una campanya sense idees és només un circ, que de vegades diverteix però que massa sovint avorreix.

Ja sabem que el resultat és el que compta, com aquells partits on sense joc s’aconsegueix la victòria, però si aquest resultat està per sota del 50 per cent de participació vol dir que les eleccions són només de menys de la meitat del país. En els objectius de campanya hauria d’haver-hi en primera línia, la totalitat de la població, la seva participació, la seva opinió i la seva implicació i aquesta hauria de ser una preocupació fonamental, perquè sinó, s’aposta per la llunyania, per la fredor, per deixar indiferents a una majoria de ciutadans que segueix lluitant sense alè contra una crisi que no han creat ni han provocat, una doble crisi, la política i l’econòmica.

Acabada aquesta, vindran noves eleccions, les de proximitat, les dels pobles i ciutats, i esperem que el dany provocat per la campanya actual, no faci que la distància sigui tant gran que ja no és pugui recuperar. La gent a casa i els polítics feliços pel resultat. Aquesta no és la democràcia per la que tant varem lluitar.

Canvi d'hàbits

Alguns ciutadans i ciutadanes han començat a rebre cartes o suggeriments dels seus respectius ajuntaments per tal que recuperin certes practiques i hàbits relatius al manteniment de carrers i voreres, la neteja o senzillament a mantenir conductes ciutadanes que no impliquin molèsties pels veïns. Això, que pot semblar anecdòtic o fins i tot curiós, amaga al darrera un primer pas per retornar a la responsabilitat del poble aquelles competències que han anat assumint els ajuntaments i, que donada la crisi econòmica ara és impossible seguir mantenint. Si tothom te cura del seu tros de vorera o de carrer, potser amb menys brigades de neteja es farà la mateixa feina i, per tant, amb menys diners públics es pot mantenir un cert grau de netedat a la via pública.

Els exemples poden ser molts. Un estudi que esta en fase d’elaboració contempla com es pot reincorporar població avui inactiva – el cas dels jubilats-, a certes tasques de voluntariat ciutadà que reduirien notablement la factura municipal (acompanyar nens a escola, vigilar, informar,...). La segona part d’aquesta tendència encara incipient és la de com convèncer la ciutadania per recuperar alguns hàbits que han quedat a l’oblit; ja se sap com de difícil pot arribar a ser demanar esforços a una població massa acostumada a les comoditats i a comptar amb el paraigües de l’administració pública cada vegada que s’obre la boca.

Probablement, aquesta necessitat de reconvertir les actituds i els hàbits ciutadans acabarà essent un problema de comunicació, en el sentit que si la resposta dels veïns i veïnes no és l’adequada, se’ns dirà que no s’ha explicat prou bé allò que es demanava o que no s’ha sabut crear les complicitats necessàries. Abans que això passi, cal avançar-se a una realitat cada vegada més previsible i, en conseqüència, cal dissenyar polítiques adequades per evitar que la necessitat de canvi d’hàbits quedi en una simple anècdota. I la millor política per reduir el grau d’acomodament de la nostra societat és l’educació, començar des de zero a fer entendre que alguna cosa ha de canviar si volem seguir avançant. El problema és que al mateix temps que això passa, haurem de fer el canvi cultural d’entendre que sense educació no anem enlloc. Si s’ha de fer, fem-ho bé, pensant en una mica més enllà.

Intangibles

Avui, publico una reflexió al Diari de Girona sobre tots els recursos que ens ofereix el territori per configurar una oferta turística potent i que fins ara desconeixiem:

Curiosa definició per inventariar el patrimoni històric, cultural o social que amaga el nostre país i que recull el primer catàleg de recursos turístics intangibles de Catalunya, presentat la setmana passada pel Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet. El catàleg posa de manifest 2.000 indrets amb potencialitats turístiques, per tal que algú amb visió de futur i d’empresa els incorpori a l’oferta, els gestioni i ajudi a la desestacionalització i a la dispersió territorial del turisme.


D’entrada, resulta sorprenent que fins avui ningú s’hagi adonat d’un patrimoni que ja hi era i que en molts casos forma part de la nostra història, i encara resulta més curiós que s’hagi hagut de descobrir ara que Catalunya disposa d’una infinitat de riqueses històriques, socials o culturals, i podríem afegir les naturals, que fan del nostre país una potencia turística difícil d’igualar.

El problema no està en què un grup d’experts ens hagi hagut de dir quines potencialitats s’amaguen al darrera de cada poble, de cada comarca o de cada demarcació, perquè probablement totes elles ja eren conegudes pels veïns de cada indret, el problema està en què l’oferta turística ha viscut masses anys d’esquenes al territori i ha hagut de crear infinitat de propostes artificials per sobreviure, quan al davant tenia totes les riqueses paisatgístiques, històriques i culturals possibles.

Hem incentivat i hem apostat per un turisme absolutament allunyat de la descoberta del país i ara resulta molt difícil fer marxa enrere i abandonar un model que durant masses anys aportava diner fàcil i poca cultura empresarial. Però ja està bé que de tant en tant ens facin pujar els colors a la cara, dient-nos tot el que tenim i que no aprofitem. Benvinguts els intangibles si algú s’adona que també poden ser tangibles.

Serem dependents

Nova columna ahir al Diari de Girona:

Aquest mateix diari publicava dilluns passat que a les comarques gironines hi ha 46 persones dependents per cada 100 persones en edat de treballar, i que aquesta xifra se situarà en un 54 per cent el 2020. Si a aquestes dades hi afegim el 20 per cent d'aturats, que també passen a ser dependents en el moment que cobren el subsidi i els milers de funcionaris que cobren el seu sou del mateix calaix públic, qui queda per pagar la factura? Els mileuristes? Els treballadors temporals? Els estudiants?...


No es tracta de xifres fredes, sinó de realitats que defineixen una societat amb problemes estructurals i profunds, amb un model caduc i viciat que no aporta solucions a un escenari desolador i mancat de perspectiva. Vivim de renda, d'una renda basada en el diner fàcil, en el consumisme i en la creença que encara tot és possible, mentre el rellotge de la decadència marca les hores a pas accelerat. Ens hem convertit en simples espectadors d'un fracàs anunciat.

Ni la crisi econòmica ni la crisi de model social sembla que vagin amb nosaltres; són com aquelles notícies tacades de sang que cada dia ens apropen els informatius, però que ens semblen llunyanes, tan llunyanes com l'exotisme dels indrets impronunciables on es produeixen. El nostre tren creua acceleradament paisatges que ja no ens commouen, que no ens diuen res, mentre el trajecte ens dur a una via morta, a terra de ningú.

Veient aquest panorama trobo a faltar encara més el pessimisme lúcid de Saramago, aquella veu critica que fins i tot era capaç de riure's de la catàstrofe més gran a la qual estem abocats, la pròpia mort. Potser Saramago diria que quan tots siguem dependents s'haurà acabat el problema o com veritablement va dir "crec que tots hem de repensar allò que estem fent".