Una altra manera de fer política

Ahir vaig assistir a una taula rodona que s’organitzava al meu poble per parlar del seu futur. Era una taula atípica, en el sentit que si bé estava organitzada per la candidata a l’alcaldia d’un partit polític, Neus Serra, de Convergència i Unió, els ponents, em consta perquè els conec, eren ciutadans amb diferents sensibilitats i pensaments. L’acte era obert al poble i la sala era plena de gom a gom. Dit això, els que varem assistir varem poder viure un dels exemples més saludables que he viscut en política local, pel fet que els protagonistes eren els mateixos ciutadans i ciutadanes i no el partit que organitzava. Però també, perquè en el desenvolupament de l’acte, es va poder viure un exercici, com mai fins ara havia viscut, de participació i d’expressió popular, en el sentit que allò que més desitjava la gent participant, era poder dir la seva, sense matissos ni lligams, poder expressar el que pensaven i allò que els hi agradaria que fos el seu poble. Vaig treure algunes conclusions que haurien de fer rumiar a més d’un.

La primera, és que la gent reclamava ser escoltada, tenia ganes que algú l’escoltés i poder dir la seva opinió sobre allò que cal, sobre el que no cal i sobre el que vol pel seu poble. La segona i, potser més emotiva, és que s’ha instal•lat un “sentiment de tristor” (paraules d’una de les participants) a la ciutadania, que exigeix un apropament urgent de la política a la realitat ciutadana i, la tercera, és que tothom estava convençut que el poble se’n sortirà de la situació actual, si és capaç de canalitzar la participació ciutadana i els esforços col•lectius.

El més curiós però, és que al llarg de més de dues hores, ningú, absolutament ningú, va parlar de projectes, de propostes o de solucions, però si de sentiments, d’emocions, de percepcions i de necessitat de regenerar les formes i les maneres de la política actual, fins i tot al món local per recuperar quelcom tant simple com una política propera que escolti i s’acosti al ciutadà.

Un acte que els partits haurien de poder visualitzar com a manual

Les dues cares de la comunicació

Tinc a les mans un exemple del que pot ser la cara i la creu de la comunicació. En el primer cas, l’especial conjunt del Diari de Girona, el setmanari l’Empordà i el diari rossellonès l’Indépendant, publicat ahir sobre l’arribada del TGV francès a Figueres i sobre les expectatives de futur que això ha generat a la societat, un exemple de com un projecte d’envergadura, que no ha estat absent de polèmiques pels múltiples retards patits i pel traçat de la via, és presenta com un veritable esperó de futur, com una oportunitat per a un territori necessitat d’impulsos i fa partícip la societat d’aquestes expectatives, recollint l’opinió dels representants socials, polítics i econòmics de la regió i implicant, amb visió transfronterera, els mitjans de comunicació. I a l’altra banda, un anunci de BP publicat, també ahir, a la majoria de mitjans, on la petroliera intenta rentar la seva imatge després del vessament que es va produir a una plataforma petroliera del Golf de Mèxic.

En el primer cas, ressalta aquesta voluntat d’implicació social, avalada per moltes altres accions comunicatives, com els diferents simulacres de seguretat amb la participació de centenars de ciutadans, mentre que en el segon cas, és visualitza la frivolitat de la política de comunicació que dóna per fet que un simple anunci permetrà recuperar una reputació malmesa per una nefasta gestió de la crisi, en la qual la petroliera va actuar amb prepotència, va amagar informació, va negar els fets i va trigar a reaccionar. Avui, allò que compta, són les percepcions, allò que hom interioritza davant diferents situacions. BP ja pot dir que “el accidente de la plataforma Deppwater Horizon nunca debió suceder y lamentamos profundamente su impacto en las víctimas, el medio ambiente y las comunidades del litoral de Estados Unidos en el Golfo de México”, que la percepció global és la d’un dels pitjors atemptats al medi ambient de la història d’Estats Units, i això, no ho esborra un anunci de pàgina als diaris.

Dues formes d’entendre la comunicació i dos resultats més que evidents.

enquestes en calent

Passades les eleccions del Parlament de Catalunya i quan encara aquest no s’ha constituït, ens arriben, en forma d’allau, diferents enquestes sobre la tendència de vot a les properes eleccions municipals. Uns, Convergència i Unió, ja es veu repetint els resultats del 28-N a molts pobles i ciutats i, d’altres, PSC i ERC, veuen com el tsunami de CiU els pot esborrar del mapa municipal, però cap d’ells te en compte la realitat, els electors actuen en cada elecció seguint paràmetres diferents, i les candidatures locals res tenen a veure amb allò que ha decidit el govern de Catalunya.

Fer una o varies enquestes ara, en el màxim moment d’eufòria convergent, és tant com preguntar als aficionats culés, si el Barça ho guanyarà tot aquest any després d’acabar el partit contra el Madrid. El cop calent mai ha estat un bon conseller en política i que ningú és pensi que les municipals estan guanyades o perdudes pel simple fet d’haver obtingut uns resultats o d’altres a les passades eleccions al Parlament. En el món local els paràmetres que determinen una victòria o una derrota van en funció d’aspectes com qui i de quina manera ha governat els darrers anys (qui, pel fet que la personalització en l’alcalde o alcaldessa, pren una dimensió molt més elevada en unes municipals que en d’altres comicis, independentment de l’opció política que defensa), quins problemes té aquella ciutat o municipi, quin és l’estat d’ànim dels seus ciutadans i com s’ha relacionat amb aquests el govern local. I cada poble te la seva idiosincràsia que el fa actuar d’una manera o d’una altra. Això justifica el fet que en alguns municipis prevalen les majories absolutes i en d’altres, governs de múltiples coalicions, molt difícils de pair i de gestionar.

Una altra cosa diferent és entendre aquestes enquestes en clau d’esperó intern per a aquells candidats o candidates que volen assolir el somni de ser alcaldes o alcaldesses, i des d’aquest punt de vista la seva justificació és clara, la resta però, és fer volar coloms a sis mesos d’unes eleccions on cada poble o ciutat triarà en funció dels seus interessos locals, ni comarcals, ni provincials, ni de país.

En canvi, ningú és planteja una realitat evident. Qui voldrà anar a les llistes municipals, sabent que aquest serà el mandat més dur per molts ajuntaments des de la democràcia, sense diners, endeutats i amb decisions molt dures per prendre durant els propers quatre anys. L’eufòria de les enquestes és pot esvair davant una realitat molt menys prometedora.

Un PSC sense rumb

Les seqüeles de les eleccions del 28 de novembre a Catalunya encara perduren i de quina manera en alguns partits polítics. Mentre uns, Esquerra, s’han tancat de manera intel•ligent als pocs dies de patir la seva major patacada, evitant la proliferació de rumors i contradiccions des de les seves pròpies estructures, d’altres projecten una percepció d’immensa desorientació i de manca absoluta d’itinerari per superar l’ensurt. Aquest és el cas del PSC que es veu immers en una espiral de múltiples debats interns; d’una banda, ha encetat l’eterna discussió sobre el seu ADN, si ha de ser un partit que prioritzi la visió catalana o ha de ser un apèndix de la matriu espanyola del PSOE, d’altra, la lògica discussió sobre qui ha d’encapçalar la renovació del partit molt lligada a l’anterior plantejament, i, per últim, la profunda preocupació d’alcaldes i candidats a alcaldies del PSC, que veuen com aquesta espiral els pot afectar les seves perspectives de resultats.

Curiosament, cap dels debats toca l’espina dorsal d’allò que hauria de ser l’epicentre de la discussió, el projecte de futur, el discurs amb el qual els socialistes poden llançar-se a captivar el ciutadà a les futures convocatòries electorals i molt abans de les mateixes. El debat ha entrat en una fase de frivolització que sens dubte farà mal al PSC i a la política catalana en general, que veu com trontolla un dels seus icones històrics. Els socialistes catalans han de ser capaços de trobar nous punts de referència, nous fonaments per afrontar amb garanties qualsevol procés de renovació. Primer cal definir el projecte d’acord amb les preocupacions, les realitats i els anhels de la societat actual, i després ja hi haurà temps de decidir si aquest projecte es fa en clau catalana o espanyola i qui l’ha d’encapçalar.

No entrar en aquest procés significa instal•lar-se en una fase permanent de desconcert que genera una percepció negativa entre els ciutadans –malgrat que alguns lògicament és puguin alegrar- i que pot dur al PSC a l’esclat de petites desintegracions, entre aquells que veuen l’oportunitat d’alliberar-se de les cadenes del PSOE i aquells, que al contrari, pensen que ara cal enfortir aquests lligams.

El PSC, sense adonar-se, segueix instal•lat en el mateix dinamisme que el va dur a perdre les passades eleccions, pel qual, malgrat que governava, projectava la imatge de tot el contrari, de desgovern absolut, perquè l’opinió i el missatge dels socis del govern mai va ser coincident. Ara, aquesta fase es reprodueix quan allò que projecta no és altra cosa que un camí sense rumb, i el que és més greu, un camí sense missatge de futur.

Cultures fracassades

Avui una reflexió sobre la intel·ligència social a la meva columna setmanal del Diari de Girona

Els controladors, l'origen d'una nova crisi

Ara que més o menys s’ha superat, ara és quan toca parlar de controladors aeris o de com certs col•lectius professionals acumulen tant poder que els hi és possible incomunicar un país amb una acció tant simple com no anar a treballar. El conflicte dels controladors posa de manifest dues coses, d’una banda, la feblesa d’una societat que deixa en mans d’uns pocs el seu funcionament, i de l’altra, la manca de previsió absoluta o de decisió, per impedir aquestes situacions abans no passin.

És pot discutir, confrontar i fins i tot qüestionar la decisió del Govern central de decretar l’estat d’alarma, militaritzant un col•lectiu que fins ara havia estat intocable, i és pot debatre fins a quin punt eren licites o no les reivindicacions dels controladors, però el debat no rau en els perills que aquesta decisió comporta per a la jove democràcia espanyola, ni en si els retalls a les condicions professionals els perjudiquen o no, el debat ha d’estar en com i en qui acumula massa poder sense mecanismes suficients de control per evitar que passi el que ha passat. Probablement, aquesta ha estat una crisi previsible, des del punt de vista que aquest era un conflicte madur i, en certa mesura, massa degenerat, amb suficients tocs d’alerta per preveure que podia esclatar, i correspondrà a la societat reclamar a qui correspongui les responsabilitats d’uns, per no haver impedit allò que ja es preveia, i d’altres, per haver anat massa lluny en l’ús i abús de les seves capacitats.

Aquesta crisi ens fa veure que hi ha masses col•lectius amb capacitat i poder per fer grinyolar aspectes bàsics del funcionament del país (els trens, els aeroports, les comunicacions, el transport per carretera, l’energia....) i la solució no pot ser un cúmul de decrets retallant llibertats i anul•lant drets, la solució passa per una cultura diferent on la prevenció del conflicte sigui una prioritat i on els monopolis, de qualsevol mena, professionals o econòmics, perdin el seu poder. En certes cultures, la negociació està considerada una prioritat, per damunt de la imposició i el fracàs d’aquesta és també el fracàs de la pròpia societat.

El conflicte dels controladors posa de manifest que s’han de revisar moltes coses, molts protocols, molts sistemes de funcionament i no des d’una òptica regressiva, sinó des d’una visió de futur, des de com podem millorar allò que ja s’ha vist que era un nyap. Què ningú és pensi que aquesta és una crisi resolta, pel fet que els aeroports ja funcionen i s’ha reobert l’espai aeri, aquesta és una crisi que tot just comença i és fruit d’un model de societat massa relaxat en alguns aspectes i poc responsable en allò essencial.

Una visió practica de com gestionar una crisi

Una lectura ràpida per entendre com gestionar les crisis, l'entrevista d'avui a La Contra de LA VANGUARDIA a Kemal Dervis, ex-ministre turc i director Economía Global de la Brookings Institution"Si no sabes explicarlo, no sabes gestionar una crisis"