Obama i el llenguatge de la política

Quan tot just acaba de començar la IX legislatura del Parlament de Catalunya podem comprovar com malgrat el canvi en la correlació de forces i l’aparició d’algunes cares noves –a nivell polític, no social- en el fons res ha canviat. Els representants polítics segueixen utilitzant el mateix llenguatge que feien servir uns mesos enrere, malgrat que el to s’ha rebaixat pel simple fet que la campanya ha finalitzat i ara tot just s’inicia la vida institucional. Un llenguatge que segueix tant allunyat del ciutadà que es fa difícil d’entendre, i que està més basat en un joc de picades d’ullet, advertiments i en dir les coses sense dir-les que en una realitat que ofega la major part de la societat. De res a servit l’exemple Obama, la seva notable disminució de popularitat va molt lligada al canvi de llenguatge, d’una campanya engrescadora, a un model institucional que no està arribant ni convencent als nord-americans. I si a això afegim les formes l’allunyament es pronuncia, cal fer tres dies de debat per investir un president que serà investit igualment, però a ulls polítics no quedaria bé el seu nomenament a primera volta, amb la qual cosa es preferible perdre el temps per mantenir les formes polítiques, que no anar per feina i poder començar a prendre decisions.

Hem viscut una campanya amb signes i estètica peculiar, per no dir penosa, una campanya que majoritàriament s’ha centrat en clau interna, sense tenir en compte els ciutadans, que amb la seva participació han donat un exemple de responsabilitat a la política. Els nous parlamentaris, però vells en l’art de la política, tenen a les seves mans una oportunitat històrica, no per a prendre decisions màgiques, que no ho faran, sinó per canviar d’estil, formes i llenguatge, essent capaços d’establir un nou nivell de comunicació amb la societat. Què ningú és pensi que pel simple fet de canviar de govern desapareix l’apatia, la preocupació i la desmotivació de la societat catalana.

Els primers símptomes indiquen però, que uns seguiran immersos en debats estèrils, en formes impregnades d’ineficàcia i en llenguatges retòrics que serveixen per no avançar, mentre altres tornaran a aquell ritme de pas lent, cap cot i infinita desil•lusió pensant que això de la política no té remei.

BONES FESTES!!!!

Competència deslleial

Això de la banca està prenent dimensions d’absoluta irracionalitat, ja no és conforma amb rebre els diners de tots els ciutadans via rescat de l’Estat i de la Unió Europea pels seus propis errors, ara a més vol ensorrar part del teixit empresarial. Posaré tres exemples que m’arriben per part de tres persones conegudes. El primer, és un agent immobiliari, d’aquells que porta cinquanta anys al capdavant del seu negoci i que no és fruit de la bombolla de la construcció. Fa pocs dies em deia els problemes que tenia per vendre habitatges, quan li arribava un comprador el bon home li facilitava els tràmits per aconseguir l’hipoteca, però des de fa uns mesos, en arribar al banc, aquest li posava tots els problemes del món per aprovar-li la hipoteca i en canvi li oferia el cent per cent de finançament si per comptes de quedar-se un habitatge del meu amic promotor immobiliari, és quedava un habitatge del banc, una pressió encoberta que no té altra nom que el de competència deslleial.

El segon cas, m’arriba des del sector de les assegurances, els bancs volen quedar-se amb aquest pastís, donant tota mena de facilitats per contractar les seves assegurances i anant en contra de les figures tradicionals dels agents i corredors d’assegurances, tant esteses i arrelades al nostre país. L’aullau d’ofertes, de trucades i de propostes és tal que és impossible competir amb la força dels bancs. Altra cas de competència deslleial.

I el tercer, i no menys significatiu, me l’explicaven però també el vaig viure personalment, entrant en una oficina bancària i veient com parets i taulells eren plens d’ofertes de vehicles de segona mà, fruit de rentings, leasings i prestecs no retornats, amb unes condicions excepcionals. Qui m’ho explicava és dedica a la venda d’automòbils i em comentava que a les dificultats fruit de la situació actual, ara s’afegia aquesta nova tendència de la banca, de treure’s de sobre, a qualsevol preu, el seu parc mòbil.

Veient això, hom es pregunta a on hem d’arribar, i recorda aquella llei que prohibia als bancs la venda de productes, però feta la llei, feta la trampa, i ja tornem a tenir la banca amb vocació de superfície comercial, quan allò més fàcil seria que aprenguessin a fer be la seva feina i no la dels altres.

Les percepcions que s’estan generant en contra del sector bancari porten camí de convertir-se en protestes, queixes, manifestacions i accions ciutadanes contra una banca que ha perdut el nord, a no ser que algú decideixi d’una vegada per totes modificar el sistema, posar les coses a lloc i aturar un sector que, de moment, només fa mal.

Quan les infraestructures s'implanten al territori

Avui, a la meva columna del Diari de Girona, publico una reflexió sobre l'etern debat de voler infraestructures però que aquestes no afectin al territori, amb motiu de l'arribada del TGV a Figueres

Una altra manera de fer política

Ahir vaig assistir a una taula rodona que s’organitzava al meu poble per parlar del seu futur. Era una taula atípica, en el sentit que si bé estava organitzada per la candidata a l’alcaldia d’un partit polític, Neus Serra, de Convergència i Unió, els ponents, em consta perquè els conec, eren ciutadans amb diferents sensibilitats i pensaments. L’acte era obert al poble i la sala era plena de gom a gom. Dit això, els que varem assistir varem poder viure un dels exemples més saludables que he viscut en política local, pel fet que els protagonistes eren els mateixos ciutadans i ciutadanes i no el partit que organitzava. Però també, perquè en el desenvolupament de l’acte, es va poder viure un exercici, com mai fins ara havia viscut, de participació i d’expressió popular, en el sentit que allò que més desitjava la gent participant, era poder dir la seva, sense matissos ni lligams, poder expressar el que pensaven i allò que els hi agradaria que fos el seu poble. Vaig treure algunes conclusions que haurien de fer rumiar a més d’un.

La primera, és que la gent reclamava ser escoltada, tenia ganes que algú l’escoltés i poder dir la seva opinió sobre allò que cal, sobre el que no cal i sobre el que vol pel seu poble. La segona i, potser més emotiva, és que s’ha instal•lat un “sentiment de tristor” (paraules d’una de les participants) a la ciutadania, que exigeix un apropament urgent de la política a la realitat ciutadana i, la tercera, és que tothom estava convençut que el poble se’n sortirà de la situació actual, si és capaç de canalitzar la participació ciutadana i els esforços col•lectius.

El més curiós però, és que al llarg de més de dues hores, ningú, absolutament ningú, va parlar de projectes, de propostes o de solucions, però si de sentiments, d’emocions, de percepcions i de necessitat de regenerar les formes i les maneres de la política actual, fins i tot al món local per recuperar quelcom tant simple com una política propera que escolti i s’acosti al ciutadà.

Un acte que els partits haurien de poder visualitzar com a manual

Les dues cares de la comunicació

Tinc a les mans un exemple del que pot ser la cara i la creu de la comunicació. En el primer cas, l’especial conjunt del Diari de Girona, el setmanari l’Empordà i el diari rossellonès l’Indépendant, publicat ahir sobre l’arribada del TGV francès a Figueres i sobre les expectatives de futur que això ha generat a la societat, un exemple de com un projecte d’envergadura, que no ha estat absent de polèmiques pels múltiples retards patits i pel traçat de la via, és presenta com un veritable esperó de futur, com una oportunitat per a un territori necessitat d’impulsos i fa partícip la societat d’aquestes expectatives, recollint l’opinió dels representants socials, polítics i econòmics de la regió i implicant, amb visió transfronterera, els mitjans de comunicació. I a l’altra banda, un anunci de BP publicat, també ahir, a la majoria de mitjans, on la petroliera intenta rentar la seva imatge després del vessament que es va produir a una plataforma petroliera del Golf de Mèxic.

En el primer cas, ressalta aquesta voluntat d’implicació social, avalada per moltes altres accions comunicatives, com els diferents simulacres de seguretat amb la participació de centenars de ciutadans, mentre que en el segon cas, és visualitza la frivolitat de la política de comunicació que dóna per fet que un simple anunci permetrà recuperar una reputació malmesa per una nefasta gestió de la crisi, en la qual la petroliera va actuar amb prepotència, va amagar informació, va negar els fets i va trigar a reaccionar. Avui, allò que compta, són les percepcions, allò que hom interioritza davant diferents situacions. BP ja pot dir que “el accidente de la plataforma Deppwater Horizon nunca debió suceder y lamentamos profundamente su impacto en las víctimas, el medio ambiente y las comunidades del litoral de Estados Unidos en el Golfo de México”, que la percepció global és la d’un dels pitjors atemptats al medi ambient de la història d’Estats Units, i això, no ho esborra un anunci de pàgina als diaris.

Dues formes d’entendre la comunicació i dos resultats més que evidents.

enquestes en calent

Passades les eleccions del Parlament de Catalunya i quan encara aquest no s’ha constituït, ens arriben, en forma d’allau, diferents enquestes sobre la tendència de vot a les properes eleccions municipals. Uns, Convergència i Unió, ja es veu repetint els resultats del 28-N a molts pobles i ciutats i, d’altres, PSC i ERC, veuen com el tsunami de CiU els pot esborrar del mapa municipal, però cap d’ells te en compte la realitat, els electors actuen en cada elecció seguint paràmetres diferents, i les candidatures locals res tenen a veure amb allò que ha decidit el govern de Catalunya.

Fer una o varies enquestes ara, en el màxim moment d’eufòria convergent, és tant com preguntar als aficionats culés, si el Barça ho guanyarà tot aquest any després d’acabar el partit contra el Madrid. El cop calent mai ha estat un bon conseller en política i que ningú és pensi que les municipals estan guanyades o perdudes pel simple fet d’haver obtingut uns resultats o d’altres a les passades eleccions al Parlament. En el món local els paràmetres que determinen una victòria o una derrota van en funció d’aspectes com qui i de quina manera ha governat els darrers anys (qui, pel fet que la personalització en l’alcalde o alcaldessa, pren una dimensió molt més elevada en unes municipals que en d’altres comicis, independentment de l’opció política que defensa), quins problemes té aquella ciutat o municipi, quin és l’estat d’ànim dels seus ciutadans i com s’ha relacionat amb aquests el govern local. I cada poble te la seva idiosincràsia que el fa actuar d’una manera o d’una altra. Això justifica el fet que en alguns municipis prevalen les majories absolutes i en d’altres, governs de múltiples coalicions, molt difícils de pair i de gestionar.

Una altra cosa diferent és entendre aquestes enquestes en clau d’esperó intern per a aquells candidats o candidates que volen assolir el somni de ser alcaldes o alcaldesses, i des d’aquest punt de vista la seva justificació és clara, la resta però, és fer volar coloms a sis mesos d’unes eleccions on cada poble o ciutat triarà en funció dels seus interessos locals, ni comarcals, ni provincials, ni de país.

En canvi, ningú és planteja una realitat evident. Qui voldrà anar a les llistes municipals, sabent que aquest serà el mandat més dur per molts ajuntaments des de la democràcia, sense diners, endeutats i amb decisions molt dures per prendre durant els propers quatre anys. L’eufòria de les enquestes és pot esvair davant una realitat molt menys prometedora.