neix Público

M'he esperat a tenir a les mans el nou diari Público per comentar la seva sortida al carrer. El seu director, Nacho Escolar, un conegut blocaire, afirma en la presentació de Público que: "¿te has dado cuenta de que todos los días suceden en el mundo el número de notícias exactas para llenar un periódico? ni una más, ni una menos. El chiste es del humorista Seinfeld, y tiene razón. El trabajo de los periodistas se puede resumir así: consiste en elegir cuáles son las noticias más importantes para los lectores. Pero hoy los lectores son también internautas, radioyentes, telespectadores....Creemos que esta nueva abundancia de información nos obliga a hacer nuestro trabajo de forma diferente. Ahora es aún más necesario y complicado separar lo fundamental de lo accesorio". Hi estic d'acord i dono la meva benvinguda a aquest nou mitjà que ajudarà, sens dubte, a ampliar el ventall de possibilitats per poder triar. Ara bé, jo hi afegirià aquella altra frase de Balzac que deia: "el diari és una botiga on es venen al públic les paraules del mateix color". Què cadascú trii el seu.

L'observatori de la imatge

Perdonin la gosadia, però per una vegada m'he permès la llicència de parlar de la meva pròpia empresa, Síntesi, per donar la benvinguda a la seva darrera creació, el nou servei OBSERVATORI DE LA IMATGE. Per fi un lloc per poder seguir d'aprop que és diu a la xarxa de les empreses o de les organitzacions. Un servei que funciona per subscripció i que aporta aires nous a la cada vegada més important comunicació a la xarxa

5.000 nous blocs cada hora

La xarxa incorpora 5.000 nous blocs cada hora, o allò que és el mateix 120.000 blocs al dia. És com si el diari que comprem al quiosc augmentes desmesuradament de pàgines cada dia, però la diferencia rau en el fet que hem de suposar que la informació del diari és contrastada, mentre que la informació dels blocs pot ser fruit d'un rumor, i aquest rumor es converteix en veritat només pel fet que circula per la xarxa, reproduïda en milers i milers d'espais.
Jo diria que existeixen tres grans tipologies de blocs a Internet. La primera, són aquells espais que ens aporten coneixement sobre infinitat de matèries, aficions o temàtiques, i en especial les tecnològiques. La segona, serien aquell regitzell de blocs dedicats exclusivament a difondre opinió personal, com el que estic fent jo mateix en aquest moment, i la tercera, són una barreja dels primers i dels segons.
Exceptuant aquells blocs únicament d'opinió personal, el perill rau en els primers i en els tercers, perquè són aquests els que difonen continguts suposadament verídics. I en aquest cas, per ara, no ens queda més remei que anar separant el gra de la palla, intentant contrastar allò que ens diuen que diuen amb els recursos que tinguem al nostre abast.

Un incendi que fa més gran el foc

Ens llevem amb la informació de l'incendi que ha afectat una instal·lació elèctrica propietat de l'Hospital de la Vall d'Hebron i automàticament la maquinària mediàtica fa d'aquest incident una prova més del caos de les infraestructures, en aquest cas elèctriques, a la ciutat de Barcelona.
A mesura que passen les hores ens adonem que es tracta d'un simple accident on no hi ha la "mà negra" de la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya, però la frivolitat de molts opinadors ja ha estat suficient per fer molt més gran el foc del que era en realitat i, la majoria de tertúlies ja han tingut el temps suficient per omplir-se de continguts i opinions fent d'aquest incendi un nou drama de país.
Vivim en una espiral de dramatisme on malauradament sembla que haguem trobat el comodí per engrandir permanentment el sac del caos al país. On son els veritables líders d'opinió per posar a lloc una realitat que ni es tan dramàtica ni tan caòtica.

La importància de l'hemeroteca

Ja es curiós que l'enrenou que ha generat el nou pla d'ajuts del Govern central pels joves que accedeixen a un habitatge de lloguer sigui conseqüència de no mirar l'hemeroteca, i encara és més curiós què qui si que ho ha mirat siguin els mitjans de comunicació, quan aquests ens tenien acostumats a fer un ús més aviat minso d'aquest servei.
L'hemeroteca ha demostrat que allò que ens volien vendre ja ens ho havien venut l'any 2004 i posa de manifest que la política, com el periodisme, tira molt sovint d'aquells temes que per a la majoria de la ciutadania ja han quedat oblidats amb una demostració palpable de manca d'imaginació i d'incapacitat de superació.
Per sort, ara hem descobert la importància de l'hemeroteca.

L'atracció de la xarxa

Diferents blocaires han destacat aquests darrers dies l'allau de nous blocs polítics que s'han incorporat a la xarxa, en una mena de cursa per aconseguir copsar els primers llocs del rànquing de quantitat, que fins ara ostentaven el PSC i ERC (veure poliblocs.cat). Personalment aplaudeixo la incorporació de polítics a la xarxa com un exercici de transparència informativa i com una eina de proximitat i de debat sa entre ciutadania i representants institucionals. Ara bé, també és cert que molts d'aquests nous blocs estan orfes de continguts i només pretenen ampliar la xifra de representació política a la xarxa.
Des d'una òptica de la comunicació cal tenir en compte que es tracta només de canals i que aquests canals han d'anar acompanyats de continguts, perquè sense continguts el canal perd tot el seu sentit i malauradament la política te una tendència innata a frivolitzar el mitjà perquè allò que interessa no sempre és el que es diu o es vol dir, sinó el fet de sortir a la foto.
Una vegada més allò que hauria de ser una eina de proximitat es converteix en una eina de maquillatge per poder justificar que no es viu d'esquenes a una realitat que ja comparteixen 170 milions de persones arreu del món. Els americans que ja han captat aquesta tendència no han trigat a crear eines d'avaluació dels blocs polítics i ja existeixen web sites on hom pot veure quina és la imatge i la percepció que es té de la presència a la xarxa dels diferents representants polítics nord americans; però feta la llei, feta la trampa, i allà on els resultats no són favorables, una legió de membres dels partits els fan modificar aportant opinions positives versus els seus respectius líders. I així anem fent, omplint espais per no res. Una llàstima.

El poder de la informació

El poder de la informació sovint va més enllà de les seves repercussions, i de vegades, aquest és utilitzat en benefici propi per part d'aquells que tenen a l'abast una plataforma informativa i, això, ja em perdonaran, no és de rebut. Posaré un exemple: dijous a El Periódico de Catalunya, el columnista Arturo San Agustín feia tota una reflexió sobre l'apagada de Barcelona per acabar reclamant que ell, com a afectat, encara no havia cobrat la indemnització que havia reclamat quan, es queixava, que d'altres membres destacats de la professió periodística afectats com ell si que ho havien fet.

Ja fa molts anys que les redaccions i els periodistes han deixat de ser una bombolla aïllada dels interessos polítics, socials o econòmics i es comprensible que el periodista s'hagi adonat de qui el paga i quins són els objectius i els interessos de qui el paga, però d'aquí a fer valer el mitjà com a plataforma reivindicativa dels interessos personals, hi ha un tros. I ja sabem que la línia de la independència i de l'objectivitat és avui més prima que mai, però cal seguir reclamant un cert compliment d'aquesta frontera per evitar que als interessos mediatics hàgim d'afegir ara els interessos personals.

Que no hàgim d'afegir a la crisi de credibilitat i de qualitat del periodisme actual el mercadeig d'allò que és estrictament personal, perquè aleshores ho tenim perdut.