Serem dependents

Nova columna ahir al Diari de Girona:

Aquest mateix diari publicava dilluns passat que a les comarques gironines hi ha 46 persones dependents per cada 100 persones en edat de treballar, i que aquesta xifra se situarà en un 54 per cent el 2020. Si a aquestes dades hi afegim el 20 per cent d'aturats, que també passen a ser dependents en el moment que cobren el subsidi i els milers de funcionaris que cobren el seu sou del mateix calaix públic, qui queda per pagar la factura? Els mileuristes? Els treballadors temporals? Els estudiants?...


No es tracta de xifres fredes, sinó de realitats que defineixen una societat amb problemes estructurals i profunds, amb un model caduc i viciat que no aporta solucions a un escenari desolador i mancat de perspectiva. Vivim de renda, d'una renda basada en el diner fàcil, en el consumisme i en la creença que encara tot és possible, mentre el rellotge de la decadència marca les hores a pas accelerat. Ens hem convertit en simples espectadors d'un fracàs anunciat.

Ni la crisi econòmica ni la crisi de model social sembla que vagin amb nosaltres; són com aquelles notícies tacades de sang que cada dia ens apropen els informatius, però que ens semblen llunyanes, tan llunyanes com l'exotisme dels indrets impronunciables on es produeixen. El nostre tren creua acceleradament paisatges que ja no ens commouen, que no ens diuen res, mentre el trajecte ens dur a una via morta, a terra de ningú.

Veient aquest panorama trobo a faltar encara més el pessimisme lúcid de Saramago, aquella veu critica que fins i tot era capaç de riure's de la catàstrofe més gran a la qual estem abocats, la pròpia mort. Potser Saramago diria que quan tots siguem dependents s'haurà acabat el problema o com veritablement va dir "crec que tots hem de repensar allò que estem fent".

La política catalana i el venedor de l'ONCE

Amb tots els respectes i sense què ningú s’ofengui i sense que tampoc sembli humor negre, ahir, passejant per la Plaça de Sant Jaume de Barcelona em vaig adonar que davant per davant de la façana de l’Ajuntament i al costat de la porta del Palau de la Generalitat, hi havia un solitari i premonitori venedor de l’ONCE. Vaig pensar que els seus clients potencials no deuen ser els milers de turistes que diàriament creuen la plaça, sinó que el seu públic s’està a Palau o a l’Ajuntament.


És allò de les percepcions que t’arriben veient aquell venedor solitari. Malament anem si els principals centres del poder polític català s’han de refiar de l’atzar, per molta voluntat que hi posi aquell home en repartir sort. La política catalana es troba absolutament embarrancada en una inèrcia de desprestigi i desafecció i quan sembla que se n’ha de sortir del fang torna a caure en un nou i major precipici, mentre la ciutadania és submergeix cada dia més en el pessimisme més desolador.

En comunicació política i en comunicació en general sempre ens remetem a aquell principi que diu que “som allò que diem que som, més allò que els altres pensen que som” i, que per tant, senten que som. Les percepcions s’instal•len a la pell i no canvien d’un dia per l’altra, s’enquisten en el nostre més profund convenciment i ja no és suficient que ens vulguin fer veure brots verds allà on nosaltres només veiem tempesta i turbulències.

El venedor de l’ONCE, allà sòl i palplantat, és convertia en la icona d’una realitat que ens fa pensar que només amb la sort del premi gros serem capaços d’aixecar cap. !Quina responsabilitat per a un pobre venedor!

Periodistes

Llegeixo que segons un estudi del periodista i professor de la universitat Ramon Llull, Josep Lluís Micó, el nombre de periodistes aturats ha crescut un 100 per cent a casa nostra en els darrers dos anys, mentre que les set universitats catalanes amb estudis de periodisme, aboquen anualment 500 nous professionals a un futur incert. Fent la relació, la pregunta és fàcil, i on treballaran?


I pensant en el fet que resulta ridícul que la universitat, les universitats, segueixin produint professionals d’un sector saturat de periodistes, recordo una visita a la universitat de Jivaskula, al centre de Finlàndia, on m’explicaven que en aquell país universitat i empreses van juntes de la mà, planificant amb períodes de cinc anys aquelles especialitats professionals que el mercat necessita i pot assumir, i renunciant a aquelles altres que no tindran cap mena de possibilitat de trobar feina.

Les xifres són devastadores; el 2009 hi havia a Catalunya 1388 periodistes aturats i aquest 2010, probablement, s’incorporaran a aquesta llista gran part dels 500 nous llicenciats que d’aquí unes setmanes hauran acabat els seus estudis. Té algun sentit? Perquè és segueixen promovent periodistes si no tenen gairebé cap possibilitat d’exercir la seva professió? No estem generant una gran frustració per centenars de joves que veuran esvaïdes les seves expectatives i il•lusions?

El periodisme passa per un dels moments més crítics de la seva història, tant a nivell de model com a nivell d’ocupació, amb un degoteig constant de professionals que es veuen abocats a l’atur. Hi ha qui proposa que la solució passa per encabir tota aquesta gent en els gabinets de comunicació públics o privats, un altre gran error, veient la saturació que també viuen allò que ara s’anomena els periodistes de fonts. Potser ha arribat l’hora de dir la veritat, el periodisme ja no necessita més periodistes, necessita gent que comenci a tenir les idees clares per sortir del carreró on s’ha ficat i necessita universitats que pensin en crear professionals allà on es necessiten.

La crisi que arriba a peu de carrer

Aquesta setmana m'ha sembñat oportú dedicar la columna del Diari de Girona a aquells milers d'empreses que s'han quedat pel camí aquests darrers dos anys, i evidentment, no podràn ni patir la retallada del Govern.

Consultes

Nou article setmanal al Diari de Girona, dedicat a les consultes sobre la independència:

Al marge de xifres de participació i de percentatges de vot, que a hores d’ara ja han estat sotmesos a tota mena d’interpretacions i anàlisis polítics, allò realment important de la tercera onada de consultes per la independència que va tenir lloc diumenge passat, és, novament, la lliçó que la ciutadania ha donat a la classe política i a les institucions publiques, som capaços d’organitzar-nos, de promoure el debat i decidir sobre el nostre futur sense que ens hagin de dur de la maneta. Aquesta és la grandesa de la veritable democràcia, poder opinar lliurement, independentment, tranquil•lament i cívicament sense que ningú estrenyi la nostra maduresa com a ciutadans i la nostra capacitat d’escollir allò que volem.


Hem passat masses anys renunciant a aquest dret bàsic, deixant que fossin altres que ens diguessin com i cap a on havíem d’anar. I mireu per on, poble a poble, ciutat a ciutat, és demostra que som prou grans per marcar les fites que volem com a país. Aquesta és l’essència del procés que s’ha endegat, el dret a decidir.

No se si algú dels que han participat en aquestes consultes arribarà mai a veure una Catalunya independent com a nació, però si se que s’ha obert un camí, una via no malmesa per la disciplina de partit, per allò que en diuen políticament correcte i per unes institucions que clamen al cel una regeneració. Potser, aquells que han promogut les consultes, sense adonar-se, han iniciat un procés per portar aire fresc a un sistema polític massa encotillat per les seves pròpies formes i per una cultura que passa per allunyar-se cada dia més de les sensibilitats reals de la població.

La clau ja no és si es vol o no és vol la independència, és que volem decidir i no esperar a que aquesta decisió quedi esmorteïda per un reguitzell de despropòsits dignes de formar part de l’argument d’aquella novel•la de Saramago, “Assaig sobre la lucidesa”.

Endeutats

Avui, nou article setmanal a Diari de Girona:

Els Ajuntaments gironins, i els de la resta del país, estan endeutats fins a les celles. En èpoques de vaques grasses varen inflar les seves estructures per donar tota mena de serveis, fins i tot, aquells que no els pertocaven o no els haurien de pertocar, i ara aquells costos persisteixen sense que a l’altra banda hi hagi els ingressos per mantenir-los. Un panorama desolador que està fent patir molts alcaldes i moltes empreses proveïdores que han vist allargar fins a l’infinit els períodes per cobrar les factures que emeten, i que serveixen per cobrir aquell finançament que els bancs no donen.


Per molts, la solució passa per un model de finançament diferent, que tingui en compte la realitat actual dels municipis, siguin turístics o no, i les seves necessitats, però en realitat aquesta reivindicació històrica l’única cosa que resoldrà és mantenir una maquinaria que ha fet dels Ajuntaments la primera central d’ocupació dels nostres pobles i ciutats. Més diners avui ja no vol dir la solució dels problemes de fons.

Potser algú s’haurà de plantejar revisar el model de gestió, començant per dir que no a molta de l’oferta de serveis que avui assumeixin els consistoris, mancomunant equipaments, reduint plantilles i costos superflus, fent de la casa gran una casa més petita i explicant als ciutadans que ja no és possible arribar fins on ara s’arriba.

Sempre m’he preguntat quin sentit tenia que dos pobles, a curta distància un de l’altra, tinguessin pavelló, piscina municipal, teatre, biblioteca i una llarga llista d’equipaments únics, quan els podien tenir compartits. Avui ja se la resposta; els ingressos i l’alegria del sector immobiliari ho permetien, però ara ens adonem que allò va ser fruit d’una mala gestió, d’un miratge polític enlluernat per una cursa que consistia en oferir més que el poble del costat.

Els clients i Ryanair

Avui dedico a Ryanair la meva columna d'opinió setmanal al Diari de Girona per la tendència d'aquesta companyia a fer cada vegada més dificils les relacions amb els clients.