L'atracció de la xarxa

Diferents blocaires han destacat aquests darrers dies l'allau de nous blocs polítics que s'han incorporat a la xarxa, en una mena de cursa per aconseguir copsar els primers llocs del rànquing de quantitat, que fins ara ostentaven el PSC i ERC (veure poliblocs.cat). Personalment aplaudeixo la incorporació de polítics a la xarxa com un exercici de transparència informativa i com una eina de proximitat i de debat sa entre ciutadania i representants institucionals. Ara bé, també és cert que molts d'aquests nous blocs estan orfes de continguts i només pretenen ampliar la xifra de representació política a la xarxa.
Des d'una òptica de la comunicació cal tenir en compte que es tracta només de canals i que aquests canals han d'anar acompanyats de continguts, perquè sense continguts el canal perd tot el seu sentit i malauradament la política te una tendència innata a frivolitzar el mitjà perquè allò que interessa no sempre és el que es diu o es vol dir, sinó el fet de sortir a la foto.
Una vegada més allò que hauria de ser una eina de proximitat es converteix en una eina de maquillatge per poder justificar que no es viu d'esquenes a una realitat que ja comparteixen 170 milions de persones arreu del món. Els americans que ja han captat aquesta tendència no han trigat a crear eines d'avaluació dels blocs polítics i ja existeixen web sites on hom pot veure quina és la imatge i la percepció que es té de la presència a la xarxa dels diferents representants polítics nord americans; però feta la llei, feta la trampa, i allà on els resultats no són favorables, una legió de membres dels partits els fan modificar aportant opinions positives versus els seus respectius líders. I així anem fent, omplint espais per no res. Una llàstima.

El poder de la informació

El poder de la informació sovint va més enllà de les seves repercussions, i de vegades, aquest és utilitzat en benefici propi per part d'aquells que tenen a l'abast una plataforma informativa i, això, ja em perdonaran, no és de rebut. Posaré un exemple: dijous a El Periódico de Catalunya, el columnista Arturo San Agustín feia tota una reflexió sobre l'apagada de Barcelona per acabar reclamant que ell, com a afectat, encara no havia cobrat la indemnització que havia reclamat quan, es queixava, que d'altres membres destacats de la professió periodística afectats com ell si que ho havien fet.

Ja fa molts anys que les redaccions i els periodistes han deixat de ser una bombolla aïllada dels interessos polítics, socials o econòmics i es comprensible que el periodista s'hagi adonat de qui el paga i quins són els objectius i els interessos de qui el paga, però d'aquí a fer valer el mitjà com a plataforma reivindicativa dels interessos personals, hi ha un tros. I ja sabem que la línia de la independència i de l'objectivitat és avui més prima que mai, però cal seguir reclamant un cert compliment d'aquesta frontera per evitar que als interessos mediatics hàgim d'afegir ara els interessos personals.

Que no hàgim d'afegir a la crisi de credibilitat i de qualitat del periodisme actual el mercadeig d'allò que és estrictament personal, perquè aleshores ho tenim perdut.

De l'identitat a allò que som

Diuen que la identitat d'una organització és allò que és més allò que els altres diuen que és. Amb un país passa el mateix, som allò que som, més el que diuen i diem que som. Ho dic, perquè en els darrers temps, tot el que diem i diuen que som es basa exclusivament en una imatge catastròfica de nosaltres mateixos. Al·leguem que no funciona res i ens recreem en el caos com si haguéssim trobat plaer en sentir-nos deixats de la mà de l'Estat i no fem res més que seguir furgant en la ferida immersos en un victimisme que s'està instal·lant de manera preocupant en la nostra realitat i quotidianitats. I així hem passat l'estiu i tot apunta que passarem la tardor i l'hivern.

Però, és això el que volem?On és la nostra imatge de dinamisme, d'eficàcia, de treball, de capdavanters, que sempre ens ha caracteritzat com a catalans? No seria ni és bo perdre de cop i volta aquesta identitat aconseguida al llarg de la nostra història recent; què guanyarem posant-nos ara a la cua de l'Estat com si volguéssim reclamar una etiqueta de país catastròfic.

Com deia l'altra dia el meu bon amic Antoni Puigverd a La Vanguardia, posem-nos a treballar i, tornem a situar la nostra identitat allà on la teníem, allà on nosaltres dèiem que érem motor i la resta s'emmirallava en nosaltres per tirar endavant.

Blogsday, comunicació a la xarxa

Avui se celebra el Blogsday 2007, el dia dels blogs, en el qual es recomanen milers de blogs a tota la xarxa, incrementant així la seva difusió i coneixement. És tracta d'una iniciativa que posa de manifest la importància dels blogs com a nou mitja de comunicació, sovint obviat encara per molts dels interlocutors socials, econòmics i polítics del país.

La comunicació a la xarxa és un fet i cal reivindicar-la des de qualsevol òptica de la mateixa comunicació, ja sigui corporativa, informativa, social, de crisis, de marca, perquè garanteix quelcom bàsic en la pròpia comunicació, el principi de transparència. Ara bé, cal anar en compte i no caure en el parany de convertir en oficial tot allò que és publica perquè com passa a la resta de canals clàssics de comunicació, no sempre tot allò que apareix a la xarxa obeeix a principis ètics i a la veritat. Aquesta és la grandesa i la misèria d'aquest gran mitjà.

La remor dels grups electrògens

La premsa del dia anuncia que Fecsa Endesa limitarà a 4 hores el temps màxim d'una apagada. Quan hom llegeix correctament les diferents informacions, s'adona que allò que es diu és ben diferent d'allò que s'anuncia en el titular. La informació real era que Fecsa Endesa informa a l'Ajuntament de Barcelona, que en 4 hores pot tenir instal·lats grups electrògens en cas d'incidencia.

Estem davant, independentment de l'incident, de les seves conseqüències i de les seves afectacions, d'un cas clar de “remor” informativa, ja sigui perquè els representants polítics de l'Ajuntament de Barcelona demostren ànsia per tranquil·litzar la població o perquè els mitjans aposten per les grans notícies, que uns i altres, converteixen una informació del tot lògica amb una notícia bastant il·lògica. Com podria una companyia elèctrica limitar el temps d'una pagada, quan aquesta pot obeir a múltiples causes i a múltiples incidències i la seva solució pot ser, en alguns casos, prou complexa.

Aleshores, què ha passat? La resposta es ben senzilla, aquell que informa ha de ser capaç d'emetre missatges clars, concisos i entenedors pels interlocutors que té davant i, aquell que recull la informació ha de tenir la suficient capacitat critica per saber determinar si allò que ha entès té sentit o no, pot ser veritat o no, si no estem davant un allau de barbaritats que requereixen una constant rectificació. I ja hi tornem a ser, el problema es dimensiona i es converteix en catàstrofe.

Famosos i món local

Llegueixo a la premsa del dia la notícia de la contractació del nedador David Meca per part de l'Ajuntament de Blanes, per un import de 5.800 euros més dietes, per la seva participació a la travessía del port, com un acte de promoció de la ciutat. Independentment de la figura de David Meca com a esportista d'èlit, és evident que tradicionalment sempre hi ha hagut una certa tendencia de les administracions locals a cercar el glamour que no existeix in situ, mitjançant la decoració de personalitats ja siguin del món artístic, social o esportiu, i prova d'això són els multiples pregons de festa major que determinades estrelles mediatiques duen a terme a infinitat de poblacions, malgrat que no tinguin cap mena de relació amb aquestes.
Senzillament em sembla un acte de frivolitat absoluta des de l'òptica de la comunicació i la promoció local, perquè aquest tipus d'accions no aporten res més enllà d'elements decoratius totalment efímers, sense cap vinculació ni continuitat, ni criteri de continguts.
La promoció local s'ha de fer en base a criteris ferms, en funció dels atributs de cada municipi, en base a un discurs ben articulat i amb la solidesa necessaria per donar continuitat. La resta és llençar diners i voler fer veure allò que hom no és.

Tallar arbres i no escoltar

Aquest migdia m'ha arribat la notícia que un nombros grup de malgratencs s'han aplegat a l'entorn d'una de les poques zones ombrívoles del nucli urbà, al costat de la riera, per impedir que l'Ajuntament tallès els arbres d'aquell racó, probablement un dels més encantadors del poble, amb l'objectiu d'urbanitzar de nou la zona seguint aquesta tendencia equivocada de substituir naturalitat per artificialitat. La concentració tindrà continuïtat amb manifestacions i altres accions de protesta, per intentar aturar una nova barbaritat urbanística, massa típica d'alguns pobles de costa.
Al marge de compartir plenament la preocupació dels meus conciutadans, aqui em limitaré a destacar un dels elements més significatius de la comunicació, amb el qual es poden evitar molts conflictes d'aquest tipus. I és que la primera norma de la comunicació passa per escoltar aquells interlocutors que tenim davant, independentment de si pensem que tenen raó o no.
Evidentment, en aquest cas com en molts altres, aquest principi bàsic no ha estat considerat pels polítics que configuren el govern actual de Malgrat i, novament, s'haurà obert una crisi que es podien haver estalviat.
La resposta municipal no ha estat altra que la d'enviar les forces de l'ordre per intentar dissoldre els manifestants, deixant la comunicació al lloc més allunyat possible.
No defenso que totes les decisions municipals hagin de passar pel consens popular, ni molt menys, però de vegades el seny ens diu, que si que cal tenir-les en compte alhora de planificar perquè ningú no està en posessió de la veritat absoluta.
A Malgrat s'han viscut ja uns quants antecedents d'aquesta forma d'actuar i aquest serà un més. I tot per no escoltar.