L'home que va saber comunicar

Josep Lluis Carod Rovira, que ningú pensi que es sant de la meva devoció, ha estat avui un bon exemple en la gestió dels temps de la comunicació i en el domini de les claus de la mateixa, amb la conferència que ha dut a terme aquest vespre a La Pedrera de Barcelona. Veiem-ho:
1) Ha sabut triar el moment oportú per a sortir a l’escenari ,quan aquest escenari era ple d’actors de segona fila que entretenient el públic assenyalant-se els uns als altres en una cursa per veure qui acumulava més sospites i menys honestedat, focalitzant així l’atenció del galliner esvalotat
2) Ha sabut crear la màxima expectació convocant una conferència amb l’esquer d’anunciar quelcom molt important, malgrat que al final no hagi dit res que no sabéssim, que vol continuar a primera línia de la política catalana.
3) S’ha sabut treballar adequadament l’entorn, i fins i tot ha aconseguit que el mateix dia el seu “amic” Puigcercós tingues un compromís a molts quilòmetres de distància per tal de no robar-li ni un gram de protagonisme.
4) Ha sabut filtrar prèviament el text de la seva conferència als mitjans de comunicació per a garantir la difusió de la mateixa en les edicions dels diaris de demà i, evidentment, ha donat el titular “s’acosten canvis i jo hi seré”
5) Ha sabut marcar el temps del seu posicionament, tornant a situar-se a primera línia del protagonisme polític.
Tota una mostra de mestre de la comunicació. Què lluny que queda aquella corona d’espines.

Una formació necessaria

El Col·legi de periodistes de Catalunya (del qual formo part gairebé des de la seva fundació) acaba de posar en marxa un programa de formació específic per a periodistes en atur, iniciativa que cal aplaudir i que implica un salt qualitatiu en el monopoli de la formació que fins ara oferia el Col·legi i que poques oportunitats, i sovint poc interès, representava pels col·legiats. Per fi, el Col·legi atén i es posa les piles davant la crua realitat que viu la professió i inicia un programa d’alta qualitat, amb professionals de reconegut prestigi. Esperem que aquest camí continuí i que no es quedi en una iniciativa aïllada

Un debat obert

Avui diumenge, la defensora del lector de El País, Milagros Pérez Oliva, torna a reobrir el debat que ja va iniciar fa quinze dies sobre el model actual del periodisme, http://www.elpais.com/articulo/opinion/Cerrojazo/informativo/elpepiopi/20091101elpepiopi_5/Tes/ i ho fa traslladant quasi bé tota la responsabilitat de la manca de sentit crític del periodisme d’avui, a la proliferació dels gabinets de comunicació i a la seva tendència a implantar l’hermetisme informatiu quan la informació que es gestiona no beneficia els interessos dels propis gabinets ni dels seus representats.

No comparteixo aquesta opinió, perquè com en tot hi ha bons gabinets de comunicació i mals gabinets de comunicació i per molt que aquests vulguin controlar la informació, la feina del periodista es cercar-la allà on calgui o hi sigui. Pérez Oliva obvia un petit detall que a mi em sembla fonamental: no podem frivolitzar quedant-nos només en la lamentació davant la falta de professionalitat d’alguns gabinets o d’alguns periodistes, el problema de fons és de model i no de fonts d’informació; el problema es que d’acord amb les empreses i organitzacions, els mitjans han impulsat un model on el lligam entre fonts d’informació i mitjà va molt més enllà de la pròpia activitat, havent-lo convertit en un lligam econòmic de tanta dependència que avui hi ha gabinets que es pensen que són propietaris dels mitjans i hi ha mitjans que sense els gabinets ja no serien capaços de treure el diari de l’endemà o l’informatiu de la següent hora.

Comencem a analitzar aquesta fórmula de dependència i potser acabarem per resoldre el problema

Un problema de model

He començat ha escoltar diversos polítics catalans preocupats pel problema d’imatge de la política en general que es deriva de l’operació anti corrupció a diversos ajuntaments catalans i contra importants dirigents socialistes i convergents. Què no s’equivoquin, aquest no es un problema d’imatge, ni de comunicació; aquest és un problema de model de l’administració pública, que amb els anys ha anat implantant un sistema més basat en la drogodependència entre empreses i administració i, entre administració i empreses, que no pas en el lògic finançament mitjançant els impostos.

I és aquest model pervers el que possibilita que sempre hi hagi aprofitats que veient les escletxes del sistema en treuen un rendiment, personal o col•lectiu. El mateix passa amb els partits polítics que aprofiten la poca claredat dels sistemes de finançament per aconseguir diners allà on poden i allà on els deixen i, massa sovint, un sistema i altra es troben, però després tot acaba essent un problema d’imatge, de comunicació i de percepció dels ciutadans. Potser seria hora que ho arreglessin

Exemples de coses que poden fer diferents

Probablement, els diaris del nostre país estan avui més pendents dels resultats econòmics, de veure si poden remuntar xifres (de lectors, de subscriptors, d’anunciants i de subvencions) i de quanta gent han d’encabir al proper ERE, que d’esbrinar quin és el camí que haurien de prendre, no només per sortir de la crisi actual sinó per superar una situació d’estancament en el model d’informació que els pot dur a la desaparició.
En casos així, i sense que ningú pugui adoctrinar sobre quina és la solució de futur, és bo veure que està passant a fora i quins models estan funcionant. Per això avui us proposo una ullada a http://www.ilfoglio.it/, un mitjà milanès que sorprèn per la seva concepció de la informació, pel seu disseny i pel seu èxit. I encara sorprèn més veure que és tracta d’un projecte liderat per l’excomunista Giuliano Ferrara , que dirigeix Il Foglio des de la seva fundació el 1996, i que te com a propietària l’exdona de Silvio Berlusconi. Malgrat això, és tracta d’un projecte prou interessant que ens pot fer obrir els ulls a noves possibilitats.

Uns tant i altres tant poc

Dues maneres molt diferents de gestionar una crisi. Zapatero la crea ell mateix volent amagar les imatges de les seves filles en la foto amb els Obama, i Obama se l’estalvia, acaba de publicar la primera fotografia oficial de la seva família a la Casa Blanca. És evident, que a Zapatero li queda molt per aprendre alhora de saber aplicar polítiques de comunicació. Podria haver aprofitat la seva trobada amb el president nord-americà per seguir el seu exemple.

Brots verds

El periodisme està passant una de les etapes més fosques de la seva llarga història. Avui, els periodistes no sabem on està el nord de la nostra professió perquè no sabem com encaixar en un mon canviant i en constant evolució i, on molts altres, assumeixen el paper fins ara reservat a la figura del periodista.
Aquesta situació es visualitza dia a dia, d’una banda, amb l’estandardització massiva de la informació, d’altra, amb el paper cada vegada més protagonista i, sovint barroer, dels gabinets de comunicació, especialment els institucionals i els polítics, que s’aprofiten de les febleses actuals de la professió, però també amb un estancament del model, amb editors que ja no son editors, amb mitjans que s’han convertit en drogodependents de les subvencions públiques o privades i, amb professionals acomodats que han perdut qualsevol indici d’instint periodístic.
Però, malgrat tot, aquests darrers dies i dins la grisor generalitzada, es comencen a visualitzar brots verds. Un exemple es la dura critica de Milagros Pérez Oliva a El País de diumenge passat, (http://www.elpais.com/articulo/opinion/Politicos/aman/periodistas/elpepiopi/20091018elpepiopi_5/Tes?print=1) posant de manifest l’abús que alguns polítics fan dels periodistes que els segueixen i l’abús que aquests permeten sense obrir boca. Pérez Oliva recorda els principis bàsics del periodisme, per si de cas algú se n’havia oblidat.
Un altra exemple que fa mantenir l’esperança és el tracte informatiu que va donar El Periódico al pacte d’infraestructures de Catalunya, sortint-ne dels canons estandarditzats, va publicar una informació absolutament practica basada en com quatre ciutadans millorarien les seves condicions de vida si es duia a terme l’esmenta’t pacte (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=653775&idseccio_PK=1021.
I per últim, aquesta setmana llegeixo que The Guardian ha publicat un anunci en el qual buscava corresponsals que fossin bloggers per algunes poblacions britàniques.
Són només detalls que fan pensar que quelcom està canviant, que hi ha possibilitats de sortir del forat, que és bo que una periodista denuncií el trist paper dels periodistes i de les fonts d’informació, que un mitjà hi posi imaginació per tractar de manera diferent una informació i que un altre mitjà entengui que pot haver convivència entre les noves tecnologies i el periodisme de carrer. I és igual que no tothom prengui el mateix camí. Allò que es important es sortir del forat i, si m’ho permeten, jo crec que l’únic camí es aquell que retorni al periodista el seu paper d’observador, de transmissor i de crític, sense intermediaris que li facin la feina.