Un mitjà digital i de pagament

Arcadi Espada i un grup de militants d’aquell partit que se’n diu Ciutadans han anunciat aquesta setmana la imminent aparició d’un diari digital, Factual, de pagament, mitjançant subscripcions anuals a 50 euros. Independentment de qui promou la iniciativa i de la previsible tendència del mitjà –tots els mitjans tenen una o més tendencies-, aquesta serà probablement una de les primeres experiències per veure si un diari te futur a la xarxa essent de pagament.

L’anunci de Factual, coincideix amb un estudi que indica que la majoria d’europeus estaria disposada a pagar per accedir a continguts informatius a la xarxa.

No se com serà Factual, malgrat que ho puc intuir, però si se que algú, amb aquest projecte, acaba d’obrir la porta a noves possibilitats.

Una nova baixa

El Dossier Econòmic tanca, desapareix un mitjà que havia aconseguit cobrir un espai en el marc de la informació econòmica, el de la petita i mitjana empresa, que al cap i a la fi és l’arteria principal del funcionament econòmic del país. El Dossier ha mort de la malaltia que afecta a milers de petits empresaris que, com sempre, no s’inclouen a la llista dels benefactors de les mesures governamentals, senzillament no existeixen per a les xifres macroeconòmiques, però també ha mort del mal que s’expandeix entre tota la premsa escrita, el d’un model de negoci que no depèn del resultat del propi negoci, sinó d’aquelles aportacions que puguin venir per altres vies.

No cal ser pessimistes, malgrat que ja comença a haver-hi un llistat prou important de mitjans que es queden pel camí i d’altres que van sumant regulacions de plantilles per veure si reduint arriben al final del túnel. El problema és que amb tanta reducció tampoc es veu l’aposta de futur necessària per regenerar el model actual

Cent anys de la Costa Brava, i després què?

Ara que que estem a punt de finalitzar la celebració el centenari de la Costa Brava com a marca turística, potser ha arribat el moment de plantejar-se el futur de la mateixa, el camí que ha de recórrer per a persistir o no, com a emblema del turisme gironí. I com deia l’altra dia en José Antonio Donaire, potser cal posar damunt la taula tot un seguit de preguntes, com per exemple si es positiva o no la proliferació de mostres gastronòmiques arreu de la Costa Brava però també arreu de les comarques gironines.

La pregunta que cal fer-se és, quin model volem pel sector turístic del litoral gironí per aquest segle XXI? I tot seguit, qui l’ha de gestionar? I en quin format?. Probablement, ja no es possible gestionar el turisme des de l’uniformitat, pensant que l’oferta d’allotjament segueix prevalent per damunt de qualsevol altra component de l’oferta turística, perquè no és així.

Cal articular una nova oferta turística gironina i de la Costa Brava posant l’accent en tots aquells valors que la fan única, diversa i de qualitat i per tant oberta a un munt de segments, cada vegada més especialitzats, i no ha de passar res perquè en un lloc la punta de llança sigui la gastronomia, en un altre la cultura, el comerç, la natura o el patrimoni històric, no podem repetir tot a tot arreu perquè no tot és vàlid per a cada municipi o zona turística. I ja posats, cal introduir noves formes de comunicació adaptades a les noves realitats on segurament les fires ja no ocupen el primer ni el segon lloc dins l’estratègia per a la difusió i el posicionament de l’oferta turística
Però, per afrontar els nous reptes cal un debat profund que també incideixi sobre qui ha de capitalitzar aquesta nova oferta. Necessitem estructures més àgils, més obertes i menys lligades a la configuració política i empresarial de cada moment. Estructures capacitades per oferir serveis als diferents agents que intervenen, serveis que vagin més allà de la simple subvenció o del paraigües exclusiu de l’administració. L’empresariat turístic ha de començar a assumir que la innovació i la competitivitat tenen un cost que no correspon a tots els ciutadans.

Felicitats pel centenari si aquest serveix per adaptar-se a les noves realitats i per soterrar definitivament un model que ja no és vàlid.

Anem sumant

Mentre, per una banda veiem intents més que tímids per arreglar la situació de descrèdit general de la política, per altra, els nostres representants públics van sumant punts, un rere l’altra, per aconseguir la millor classificació de la història en abstenció o vots en blanc. I no cal anar massa enrere per visualitzar aquesta cursa cap el ridícul.

Aquesta mateixa setmana hem tingut exemples a cabassos. Vàrem començar amb la brillant idea de contractar uns traductors de castellà per a una delegació nicaragüenca al Parlament de Catalunya, vàrem continuar amb el reguitzell d’informes a l’Ajuntament de Barcelona, hem seguit amb el trist espectacle d’algun parlamentari en la votació de la Llei Orgànica de Finançament de les comunitats autonòmes (LOFCA), i hem acabat amb la paranoia valenciana del president Francisco Camps. Una suma que va engrandint la imatge d’una comunitat política absolutament forassenyada, descol•locada i cada vegada més allunyada de la realitat. Van pel bon camí

L’únic aspecte positiu de tot plegat el comentava l’altra dia un director de diari, que al•legava que gràcies a això les vendes es mantenen i no s’empitjora la crisi que viuen. Sort que estem entretinguts.

Per fi una lliçó d’honestedat

Per fi, enmig de tanta ferum, surt algú a dir les coses que calien “entonem el mea culpa i paguem la penitència de dimitir dels nostres respectius càrrecs i anar-nos-en a casa amb el cap cot”. Això és el que ha dit Antoni Serra Ramoneda, president de Tribuna Barcelona, en un acte de sinceritat a El Periódico, referint-se a la seva vinculació al Palau de la Musica com a patró.
Serra Ramoneda no fa res més que posar les coses al lloc on havien d’estar des del moment que apareix en escena el cas Millet. Ja sabem qui es el delinqüent, però que passava amb tota la gent que hi havia al seu voltant, que acompanyaven la seva gestió amb un “si senyor” durant anys i panys com a membres del Patronat. En el fons la responsabilitat ètica és compartida, malgrat que no en sabessin res.

Per això cal aplaudir el gest d’Antoni Serra Ramoneda perquè dona el pas que havien d’haver donat tots els seus altres companys de junta. I ja posats, no seria aquest també un bon exemple per a alguns membres de consistoris que compartien equip amb altres acusats? O és que potser encara prima allò que l’altra dia ens recordava l’Antoni Puigverd a la Vanguardia: “Oi que no ens farem mal”?

Mesures que empitjoren la situació

El Govern Català ha presentat tot un paquet de mesures per combatre l’ombra de la corrupció a les administracions públiques, en especial als ajuntaments. Una iniciativa lloable perquè de ben segur comportarà més garanties. El que passa, és que arribats a aquestes alçades començo a tenir la impressió que, una vegada més, tornaran a pagar justos per pecadors, en el sentit que com passa amb moltes altres iniciatives legislatives el que fan aquestes no és millorar les coses, sinó empitjorar-les, convertir l’administració en més administrativa i, per tant, en més inoperant, mentre aquells que es volen aprofitar seguiran fent-ho amb altres formes i altres formats. I qui pagarà els plats trencats?, els de sempre, aquells milers de petites i mitjanes empreses del país que donen serveis a l’administració pública i que ara ja havien de dedicar més temps a omplir paperassa que a fer el propi servei.


Recordo que no fa massa un amic meu, que es dedica a la política des de que vivim en democràcia, em comentava que formava part d’una iniciativa per introduir sistemes de governar, i per tant de legislar, que realment fossin efectius, una mena de bones practiques del bon govern a les administracions i em posava com a exemple la decisió d’oferir descomptes en els peatges del Tunel del Cadí, que havia provocat un augment inusual de la població empadronada a la Cerdanya i, que això, comportava que la planificació de serveis i infraestructures a aquesta comarca s’hagués de disparar, quan la xifra real d’habitants no era la que sortia a les estadístiques. Una acció del Govern suposava tot un seguit de conseqüències errònies i mal calculades. Doncs aleshores, perquè no començaven per aquí, primer veure com es pot governar be i després prendre les mesures adequades.

Memòries de Berlín

Avui fa vint anys de la caiguda del mur de Berlín, i també fa vint anys d’un emotiu viatge amb la Mercè a la capital alemanya on varem descobrir que el mur no el tirava la política, sinó els mateixos ciutadans. Recordo centenars de milers de persones picant aquella llarga i trista paret però, el que més recordo és el silenci que inundava aquella revolució col•lectiva. La ràbia i la frustració contingudes durant 29 anys es traduïen aleshores en un silenci mut, tothom picava amb el que tenia i, tothom, amb el seu esforç individual, volia enderrocar aquell símbol de la separació d’un país i d’una gent, mentre a dos visitants com nosaltres se’ns posava la pell de gallina en veure com la voluntat de la ciutadania no te fronteres ni barreres.

Eren dies de confusió. Els líders polítics es veien superats per la força de les masses que cada minut i cada hora obria un nou forat al mur. Ja no hi havia prou soldats a la RDA per cobrir totes aquelles escletxes que s’anaven fent més grans, malgrat que el recorregut entre les dues parets –sempre hi va haver dos murs- encara es feia massa angoixant, perquè allà s’hi concentrava una de les històries més fosques i tristes de l’Europa actual.

Recordo les cues dels ciutadans de l’Est per creuar en cotxe el checkpoint charlie, amb aquells Travis i Ladas, tant característic dels països de l’Est i, també recordo, les cares d’astorament i d’incomprensió dels mateixos ciutadans quan accedien al KaDeWe, aquell supermercat de l’ostentació occidental que no era altra cosa que un gran aparador del capitalisme per enlluernar els pobres veïns del Berlín Est, mentre a l’altra banda de la Unter der linden les poques botigues lluïen uns aparadors buits de qualsevol contingut.

Eren dos mons que s’unien per la força de la gent, dos mons absolutament contraposats que per fi tenien l’oportunitat de construir quelcom nou, una nova ciutat i nou país.

Ara vint anys després ens adonem que aquell va ser només un mur i que malauradament encara queden molts altres murs per enderrocar, i es bo saber, que com a ciutadans, els podem fer caure